Viatger immòbil

L'equilibrista

2012-02-15T17:22:00.000-08:00

Després d’aprendre la primera mort,

passares a habitar un nou son.

Ara t'havies de guanyar el dret
abans que ella et deixara remoure-ho tot.

Et movies a pleret, foraster,

buscant la vertical enmig d’una tartera.

Tenies aquell posat d’equilibrista,

d’isard foraviat des dels prismàtics,

i l’estratagema et deixava sol,

et mossegava el llavi inferior.

Com un isard

Anhels. Longings

2012-02-03T12:43:00.000-08:00

Anhels

Si tens ganes de jugar,

si el que vols és maquinar
i interpretar personatges,
rei, pensa que hi ha mil coses:
la botifarra, la brisca,
l’escalèxtric, el parxís,
dames, escacs, jocs de rol,
i, bé, així fins a mil.
Si el que et falta és carinyo,
rei, vés i compra’t un gos.
Però a mi no m’han fabricat
per jugar ni per fer córrer,
ni m’han adjuntat instruccions,
ni llepo culs, ni faig bonic.
A mi m’han parit d’un ventre,
dona, subtil, forta i humil.
Jo, rei meu, tinc pols i venes.
Sí, dins la carn hi tinc venes,
sí, allà on corre sang,
¿saps?, rei, que la sang és vida,
com lo riu, que també és vida.
I la vida no només és
el que veus, flaires i toques,
no, parlo de vida humana,
rei, humà, ¿saps què és això?
¿Humà, humanitat… sí?
¿Sentir-me, valorar-me,
apreciar fins al moll de l’os?
Ah, no, tu no arribes a la
medul·la, massa endins, ¿no?
Pell i carn, només, ¿no, rei?
D’alçada i cames ben llargues,
i corbes irreverents
embolicades per robes
que siguin com vulguis, però
de marca: Dolce&Gabbana,
Calvin Klein, Burberry, Dior,
Lacoste, Armani, Levi’s, mínim.
I el cap, el que és el cervell…
¿tampoc, no? Només cabells,
amb reflexos, si pot ser,
¿no? I rossos, a més, ¿no?
I jo, esclar, de rossa res,
ni tampoc cap cabellera.
Jo, moreneta, baixeta,
sense teta, normaleta.
I sense cap marca al cul
o a la samarreta.
I encara que tingués
un moll d’os un xic lluent,
doncs, a tu, què t’hi aniria,
perquè a tu ben poc t’importa,
ja ho hem dit, i per això jugues.
I com que ja em sento imbècil
i marejada de tant
anar com una baldufa,
doncs et vinc amb aquests versos,
i acabo parlant-te clar.
Mira, rei: sóc dona humana,
i no sé mirar i prou,
ni tampoc jugar i prou,
ni molt menys cardar i prou.
El meu anhel ho vol tot.

Gemma Arimany. Del llibre Ulls a través

Longings

If you fancy playing,
If you just want to plot
And play some characters,
Honey, you'd better think
There are thousands of things:
Botifarra, brisca,
Scalextric, ludo,
Draughts, chess, role plays,
And well, so on.
If you are starved of affection,
Honey, go and buy yourself a dog.
But I haven't been made
To play or be walked,
Neither do I come with any instructions
Nor made to kiss any ass. I'm not useless.
I was born from a womb
Subtle, strong yet humble woman.
I have, my dear, pulse and veins,
Yes, I have veins within my flesh,

Sure, there where blood flows,
You know? Honey, blood is life
Like the river, that is also life
And life is not only
What you can see, smell and touch,
No, I speak about human life
Honey, human, have you heard of it?
Human, humanity... have you?
Could you feel me, not take me for granted
Care for me through and through?
Oh no, you can't reach
The marrow, too far inside, isn't it?
Only skin and flesh, right honey?
Tall and well long legs
With irreverent curves
Wrapped up under clothes
Whatever they may be,
But posh: Dolce&Gabbana,
Calvin Klein, Burberry, Dior,
Lacoste, Armani, Levi's at the least.
And her head, as far as the brain is concerned,
Not either, right? Only hair
With highlights, if possible,
Right? And still blonde, right?
As I am, obviously, not long haired
Or blonde at all.
I am brunette, shortish,
Boobless, ordinary.
With no mark on my ass
Or on my t-shirt.
And even if I had
A slightly shiny core
Then, what would it be to you,
You couldn't care less,
We already said that, and that's why you play.
And as I'm already feeling foolish

And dizzy of so much spinning,

I'm coming with these lines
No beating round the bush.
Look honey: I'm human woman,
And I can't only look
Or only play,
Let alone just shag
My longing wants it all.

Adesiara

2012-01-18T06:42:00.000-08:00

Adesiara hem vist caure la pell colrada

i hem suturat amb urgència altres llavis,

debades, davall del frec de la franel·la

que demanen els romanços, les besades

i adesiara fem veure que no en sabem,

que arrosseguem la pròpia malaltia

d’escalfar la memòria i refer el traç,

però avui t’he escoltat tremolar amb un sol mot

i tu m’has tret les pigues d’un xuplit,

adesiara cal que concloguem amb un crit

i que ens espolsem la por a la barana:

cal viure entrant amb la nafra i el mos alhora.

Praia das Catedrais

Els impossibles

2012-01-11T16:34:00.000-08:00

Do not go gentle into that good night,

Old age should burn and rave at close of day;

Rage, rage against the dying of the light.

DYLAN THOMAS

El dia acostuma a ensenyar-te només la superfície,
i jo et recorde sempre pelant una mangrana,
desgranant-la i esmicolant-me amb la mirada.

Encara creus que els grans dies s'alcen en les nits,
que allà projectem la tremolor de les persianes,
la fondària de l'ànima i els ulls que beuen somnis.

Però ací als marges de la llum i de l'ombra

estovem i esbravem i entallem,

i ens debatem encara, els impossibles.

Mangranes. Les Ramblelles

Punts suspensius

2011-12-18T18:32:00.000-08:00

I un matí et llaves la cara
sense haver d'embrutar cap riu.

Per fi et mulles i els verbs m'esquitxen

rambla avall,

present endins

la nostra història en punts suspensius,

si tornem, per fi, a rodar junts

cudols avall,

toll endins

com una tremolor de punt i seguit,

de marxa mora de benvinguda

i tambors de pluja sobre el llit.

Pokhara endins

Pont del Raval

2011-12-13T14:30:00.000-08:00

Tendisc a tornar a un pont oblidat

i allà, com una cicatriu del riu,

s’obri un amor d’un dia de mercat,

es pon el sol, allò que va estar viu.

Em cole en eixos patis interiors

que trauen els llençols, les teues ombres,

i flaire humitat d'un terrat de pors

sobre un abisme i un segon en obres.

En la fotografia no es destria

la soledat d’aquest pont sense abric

o les taques del passat d’un amic,

d’ací el vertigen a qui sentencia,

jo que guarde els mots valents en fragments

i aquell desencant cap a uns versos nets.

El pont de les lletres

Pont del Raval. Ripoll

La lletra és una llum líquida

2011-12-01T18:33:00.000-08:00

Fa un clot en l'arena. Planta un petit mar.

No escriu,

arreplega un poal de llum que no és encara llum,

i la memòria para les mans.

Potser una barca sura en un aljub

i no se sent ningú.

No escriu, ho aboca tot al pou.

Potser de nit l'amor no era tan complicat.

Però una jove s'allunya dels balcons buits,

de tots els possibles ports il·luminats.

No escriu, és poeta.

La lletra és una llum líquida que avança per la mar.

Ona a ona, es va apagant un far com un desmai,

però s'aventura un mot i s'allibera.

Algú fica un poema dins d'un clot.

Un altre mar

Catxerulo

2011-11-28T06:39:00.000-08:00

Allà on pareixia que fugies

aconsegueixes la manera de romandre.

Volgueres no decidir

perquè el futur podria quedar-se allà,

suspés com una clau de sol, sense voler fugir
del pentagrama de nit a Bhaktapur.

Però és que hi ha tot de xiquets damunt la ciutat,

jugant a picar els catxerulos, a esgarrar el cel, a canviar

les previsions que els donen els majors per a demà,

i tu, en canvi, t'has congelat,

no te'n recordes si és paper de ceba el que es mou

o volves de neu de la trista, llarga tardor.

T'has oblidat de fer rogle, de fer poble,

d'una cosa tan bàsica com cridar,

cridar que vols volar per damunt d'altres terrats,

mesclar els fils i fer un cabdell, una maranya

per sobre de les teues possibilitats.

Potser has oblidat la lluita i el somni,

l'esforç d'un catxerulo a contra vent,

i amb aquesta treva, tampoc te'n vas,

però eixos ulls, bandoler,

neva a cabassos en octubre,

espargeixes rufa amb els punys.

catxerulo

Oblidar-te a Bhaktapur

2011-11-16T15:28:00.000-08:00

I quan deixa de viure en present Bhatgaon?

I com aprenem a no embotir-hi records?

Si m'ancore a un contorn a la plaça de Taumadhi

si amolle aquell adéu, per fi, a les llambordes

si copse un últim cant a l'ofrena de flors i arròs,

al bindi i al khôl

si ser feliç és una peripècia de les venedores de collars

si ja no els vull comprar

si, malgrat tot,
el temps domestica les el·lipsis,

els racons de cada plaça buida on et vull

reivindicar

si és un decuit, si ja no és important

si m'escanya un núvol, una nit, que només pot escampar.

Bhaktapur

Els punts morts

2011-11-13T12:46:00.000-08:00

Quan escrigues el punt final,

en matar-lo,

i davallar a la línia següent en taxi o ascensor,

no veuràs res perquè no hi haurà res,
notaràs això sí, vivament,

arrossegar-se cansada la teua ment,

l’arruga d’una ona que anuncia el seu final

cap a una catifa de sorra de fosca gravetat.

No hi trobaràs treva, no en un punt mort,

i tu no et jugaràs la vida

després de fer tard i picar la teua mort;

et veuràs flaquejant en cadascun dels adjectius,

parlant d’arbres, relleus i nostàlgies amb mitges tintes,

et veuràs, en fi,

perdent motius per somniar la teua revolució,

xarrar o rebolcar-te amb qualsevol en un poema

i fer-ho important.
Per això, quan escrigues un punt final,
no l'escriuràs

#casalsensejoves
estemvius

Oblidar-te a Bhaktapur

2011-11-10T02:55:00.000-08:00

Gairebé des de Mustang vaig partint-te en els revolts,

i així et desaprenc, i així t'arrossegue,

així m'esvoranques els baixos dels pantalons.

La teua sort resideix a Muktinath, resisteix

en la flama encesa i en les cent vuit fonts,

en el nombre de voltes que dóna un mane,

en les voltes que m’entrebanque amb els teus noms.

Mustang

Torb

2011-10-27T03:54:00.000-07:00

Diràs que vas rere la pluja,
i si et pregunten per ella, si la tornes a evocar,
només els diràs que l'aigua ompli tots els clots,
però t'ofega quan ja no es queda.

Ferit, seguiràs cercant la pluja,

i si no t'ho demanen, tampoc no els diràs

que la vida, de sobte, un dia clar,

arremolina un torb i agrana una muntanya

que estimar pot ser un mos de cirera d'arboç

també i encara
quan t'emborratxa la por en la pujada.

La pluja. Pushkar

Embut de plàstic

2011-10-25T04:01:00.000-07:00

No ha de ser enrevessat

si hi ha un grau de misticisme

als ulls que es troben:

una contenció que els envaeix

com si hagueren esbarriat

els ganivets, els mapes, els rellotges;

una flassada de fulles de tardor

colgant els secrets dels rovellons

i l’esclat de les parpelles.

Ella el va pillar com distret,

amb l’encís de qui es troba

un sofà desolat en terra erma.

Amb això n’hi hauria prou,

i el va triar, baldufa pintada,

i s’arrossegaven, feien figueretes,

s’escoraven a una intuïció de suor,

i allà on es desposseïen

desnuaven altres laberints,

però sense saber com,

una libració estranya va arrapar

l’aire que els envoltava

i ara ella ompli els pulmons

per un embut de plàstic

per no ofegar-se,

per ordenar els encontres,

perquè ell mai se’n va adonar

de tan encantat,

arronsant les espatlles en aquell sofà

de vida erma.

Camins

I si cau tromba

2011-10-19T16:52:00.000-07:00

I si cau tromba,

reproduir el crit últim de la tempesta,

no per retraure't aquella rauxa de nervi espantat,

de cel escaldat que expulsen els teus ulls

no vull interpretar els segons de foscor

abans de salvar-nos i entrar a un pati

més blau, més obert i més camí

cerque només gravar un tro, un gest,

un colp de veu esmorteït en l'accent o ritme o pausa

que imposa l'interrogant de ser

a la tossuderia de voler ser.

I tanmateix, avui, a la tele dels veïns,

sent que l'home del temps tampoc no dóna pluja.

Quan no et deixen fer els deures. Horabaixa a Jodhpur

Des del crepuscle

2011-10-04T00:57:00.000-07:00

Des del crepuscle

i viure en una recta / gatejar assedegat

cap al marge / l'oasi / els mites

i encendre futurs / llanternes que van amb piles

des del crepuscle i després

viure contra l'instint d'assenyalar el matí

quan s'interposen volcans / restes de lava

i tot de vidres trencats per en terra

des del crepuscle i a l'endemà

viure cansat d'equivocar-me / d'intuir-te,

de resseguir-te / d'encalçar-te en altres cossos

d'emmirallar-me en el mateix crepuscle.

L'endemà.

Encara el mot

2011-09-20T05:02:00.000-07:00

La poesía es una palabra que se escucha con audífonos invisibles

apenas el poema comienza a ejercer su encantamiento.

JULIO CORTÁZAR

Si alguna vegada m’interpretes,

desprén-te amb una veu fluixa del meu mot,

perquè hi ha el mot i això sóc, afluixa’m, doncs,

deixa’m anar amb la lleugeresa que deixes caure un cudol

al fons d'un llac a les entranyes del món,

I si et fiblen les constants vitals

quan s’esquerde eixe espill en el xap del cos,

si sents el seu so i tornes a la cerca de present
a les basses, al Taga, a ca l'Agus, al nostre racó,
si tornes, com un nòmada, al desig que ho mou tot,

sabràs com és un mot latent en el repòs
perquè si entres en eixa aigua, si hi respires,
t'esbraves i t'escampes i esdevens a un altre temps.

Espill

Calabruix

2011-09-11T07:51:00.000-07:00

Jo no he posseït mai un parlar solemne,

i ara caic,

de la mà del mot fràgil,

sobre el matalàs encara fangós de l’argila,

perdent força en la caiguda i perdent

i afonant i amarant i buidant la veu rogallosa

dins la terra que ens ha vist tant defallir,

i ara cau, dic,

aquesta eixalada guspira i solc esvaït

damunt un mapa i cos que hem delit,

sense la complanta de la derrota o la desfeta

del calabruix.

Obersee

Disappearances

2011-09-05T16:24:00.000-07:00

There are the many - and they are here:

and for each stone he counts among them

he excludes himself,

as if he, too, might begin to breathe

for the first time

in the space that separates him

from himself.

For the wall is a word. And there is no word

he does not count

as a stone in the wall.

Therefore, he begins again,

and at each moment he begins to breathe

he feels there has never been another

time - as if for the time that he lived

he might find himself

in each thing he is not.

What he breathes, therefore,

is time, and he knows now

that if he lives

it is only in what lives

and will continue to live

without him.

Paul Auster

Desaparicions

Hi ha la majoria, i són ací:

i per cada pedra que compta entre ells

s'exclou a ell mateix,

com si també ell anara a respirar

per primera vegada

en l'espai que el separa

d'ell mateix.

Perquè el mur és una paraula. I no hi ha paraula

que ell no compte

com una pedra en el mur.

Per tant, comença de nou,

i a cada instant que comença a respirar

sent que mai no ha hagut cap altre temps,

com si en el temps viscut

poguera trobar-se a ell mateix

en cada cosa que no és.

Allò que respira, per tant,

és temps, i ell sap ara

que si viu

és només en allò que viu

i continuarà vivint

sense ell.

Me sobren paraules. Berlin

El poeta del poble

2011-09-04T18:16:00.000-07:00

No t'han parit per a dormir.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

No t'han parit per a dormir,

i tanmateix et caus sovint del llit,
però t'alces encara i prompte somnies
que revius a un altre cos i reviscoles
la llum avergonyida en la foscor.

Així et recorde sense anomenar-te,
i demà, per a qui seràs el crit de viure,

el romancer, el pont i ànima del poble,
la humilitat justa de saber riure?

Cançó: La tonada inasible, de Silvio Rodríguez

Poseu-me les ulleres. Teatre Micalet

Desaparicions

2011-09-01T16:10:00.000-07:00

III

Kamikaze a punt de rectificar, volaràs a ras i no podràs estimar assegurant-te quilòmetres de mar.

Migracions

Desaparicions

2011-08-19T04:11:00.000-07:00

No tinc set al desert de Jaisalmer, només la urgència d'emparellar les teues petjades i perdurar en qualsevol forma d'absència que ja no podem habitar.

Desert a Jaisalmer

Desaparicions

2011-08-18T03:21:00.000-07:00

Només vam coincidir a la intempèrie i només era un assaig, un altre intent de reparar l'ànima en el més insuportable silenci de cridar-te a tres mil metres d'altura i desequilibrar-me amb una llepada de riu.

Riu Freser

Hochfelln era un vers del nord

2011-08-05T08:41:00.000-07:00

El viatger s'atura allà on és possible el viatge

i ausculta la muntanya que ressona a l'interior.

Somriu a la vella que fa trekking amb els fills

i de sobte sap que puja per on baixa la vida.

Caminar no pot ser fugir a un cim, es diu,

ni allargar la distància amb el passat.

Anhela arribar i pensa en l'amor que ja no hi és,

però si creu en el futur, és risc i un vers de Quique

i un altre port amb vistes a l'horitzó.

Pas a pas modela la perspectiva de la pèrdua

i la carena el posa entre dos mons,

però dubta si arribarà enlloc on no haja arribat abans.

Allà, la llum nodreix l'abisme del viatger,

que ara seu al Hochfelln i, d'un colp de vent,

s'ensorra perquè no pot estimar-la des de dalt.

Una altra aventura que no li explicarà,
un avió que vola més avall i una ala delta despegant,

a punt de canviar la ruta i donar-li més profunditat,

a punt d'oblidar que no sabria a on aterrar.

Hochfelln

Oahkatzlschoaf

2011-06-30T19:19:00.000-07:00

Abans d'eixir, repasse el mapa,

i en resseguir l'itinerari dels Alps,

un ganivet de serra sobresurt de l'interior.

Vaig allà on tallen les muntanyes i on les valls

sagnen la nafra sobre un llac insondable.

Vaig allà perquè diuen que en aquella pell

ets innombrable;

perquè ja no gose dir el teu nom,

perquè encara no he sabut tornar enlloc,

ni tornar a pronunciar-te.

EACC

Calitja

2011-06-30T06:32:00.000-07:00

Per fi traus la càmera i te la penges al coll.

Busques, per fi, un moviment que desfaça

la quietud i desestabilitze la muntanya.

I em tens davant com es té un paisatge obert,

un trajecte d'altura o tal vegada un resplendor;

Enfoques, però no deu ser la millor hora del dia:

massa llum als ulls per distingir el fons,

massa calitja i capes de cartolina

i tants quilòmetres entre nosaltres dos.

Pedraforca des del Taga

It hit the spot

2011-06-25T17:37:00.000-07:00

Disposes cireres en xarxa sobre les seues pigues

perquè vols ser boca i camí d'aquella constel·lació.

Però t'envolta la boira exponencial d'un no

i cap al tard ja oblides què anaves a fer ací,

et preguntes com has arribat a estar tan sol:

quan vas a mossegar, ja s'han esborrat els punts,

t'han tornat els pinyols.

self-portrait in a trance

Arrel i llavor

2011-06-21T17:07:00.000-07:00

Mira que ací on s’esberla la vida,

comença a arrelar-se a una altra meitat.

I obri un camí que escampa llavors

i esdevé espill d'un amor compassat:

un somni que emplena renúncies

anant al mateix pas.

els germanets

La remor de pluja

2011-06-20T06:03:00.000-07:00

La impossibilitat de veure-ho i la remor de pluja.
Aprendries les gencianes i t'hi quedaries
i jo descansaria sobre la teua falda
com si obrires un camp d'herba mullada.
Tothom ho insinuaria,
que guardaria la teua olor, però no te tindria.

La impossibilitat de veure-ho. Pastorelles. Puigmal

La impossibilitat de veure-ho

2011-06-17T17:16:00.000-07:00

La impossibilitat de veure-ho o la remor de pluja.

La retòrica de travessar un vel, descórrer la cortina

i accelerar el plugim sobre el paper.

Quan estimar és només un xàfec que esgota el seu batec

i escriure és apropar-se massa a pesar de la distància.

La remor de pluja. Puigmal

Māyā

2011-06-05T13:08:00.000-07:00

Alçar el tap de la banyera del temps

i prendre les formes que invoques

a mesura que les vas esgotant en el camí.

Escampar les ombres del teu misteri

com un incendi que desplega les ales

per la boca de la màscara de la nit.

I retindre el so enlaire, poder agafar-lo
i canviar el teu signe sense el pacte

de cap treva de paraules abstractes.

Afina Serafina a Circa Lira

Subtítols

2011-06-03T18:48:00.000-07:00

No sé què sents quan la foscor t'omple de nit

o a qui dónes escalfor en baralles de peücs,

però jo ben podria ser la mà que et fa de cobrellit

i posaria un camí amb boca i si volgueres,

tu series el silenci que fa el nuc a la gola,

els subtítols d'una frase que no sé si em reveles.

Això no és prou, però potser ho seria,

ens desposseiríem i s'ordenaria el món.

Els exemples

2011-05-27T00:02:00.000-07:00

S'ha post el sol sense trencar-se en Altafulla,

i a la fresca, abans de prendre la plaça,

em passes la mà per la cintura.

Tens eixa manera senzilla d'estimar-ho tot

i arreplegar-me al teu compàs com un acordió.

Desprens la melodia dels somnis senzills,

de voler viure amb tu i d'alçar-me amb tu,

de caure i tornar a alçar-me, dignament amb tu.

I ara dóna'm la mà i baixem al carrer,

siguem ombra i desig de l'arbre absent.

Tinc motius per creure i un exemple a cada mà:

un trèvol de quatre fulles, tinc la sort,

i un cabàs per portar-te el sol.

Primavera a Vallfogona

Venç-me el foc

2011-05-17T15:56:00.000-07:00

Serveix-me la teua copa buida

i els ulls tristos i el bes sense pont

ofereix-me l'ànima, menú del dia,

i aquell aire torbat que vesses

No.

Torna'm les hores mortes, els matins incerts,

i un sol vers per cosir el vestit del teu oblit

o lliura'm la inèrcia, obri'm la ferida,

venç-me el foc, lleva'm la vida.

Què no tenen el cossos dels bons poemes?

Blurry. Borrós

2011-05-10T15:56:00.000-07:00

You don't know where you're heading to

or even where you started out from.

LISA HANNIGAN

Tornar com una boca oberta.

I els meus dits en la finestra,

escrivint-te i acariciant-te a deshora,

ratllant el baf que amaga el món que ens esborra.

Et veig arribar per tots els rails d'una estació de pas,

i qui sap d'on véns, espolsant una xeringa de sal,

a punt d'injectar un silenci de mar, a punt de vessar

la teua veu com una absència entre les mans.

No saps d'on véns, i no et reconec

conjurant l'atzar al canvi de trens,

aguaitant un gest que esdevinga desert

i no t'assenyale abans de marxar.

Like a railroad journey al desert del Thar

Quedar-se en la pell

2011-05-03T09:46:00.000-07:00

Cada volta cal eixir més a córrer

i talment no córrer tant,

deixar-se portar, eixir-se'n del camí,

fer tard i no passar de llarg
l'harmònium i l'arpa del carrer.

Cada volta més, cal saber-se aturar,
caminar més a espai quan més aigua cau,

deixar-se caure,
esdevindre peix entre aquelles mans
que arrapen abrils i devessalls de sal
i copien l'amor en altres oceans.

Cal fer-se fonedís enmig d'una torbera

i llegir el passat, cridar en gaèlic,

arriscar-se a dir-ho millor
subratllant el silenci.

Cal ser vent i quedar-se en la pell,

ser verb a una superfície més profunda

i tindre traça per veure borrós

qualsevol altre cel.

La pell esgarrada. Gleann Dá Loch

Gènesi

2011-04-28T02:18:00.000-07:00

Saps cap a on nedar,
però deixes un espai en blanc,
l'única treva, l'únic respir abans de cercar.
T'assembles a la boira del matí,
i avances, sense permís,
palpant l'esquena d'un nedador sense camí.
Saps que el teu pas creix sense alçar cap embat,
però en el batec latent de la lletra,
no sé si enfonses la tinta o travesses la mar,
si baixes escales d'aigua o vius a una altra densitat.
No sé si m'escrius o poses a remulla un manuscrit.
Sé que esperes l'hora de fer l'escuma
i saps que només espere submergir
eixe instant en bany de l'infinit.

Varanasi

Mandawa

2011-04-20T04:27:00.000-07:00

La teua imatge s'esmuny un vespre

d'un penúltim dijous de juny.

Al cap d'un carrer, allà tan lluny,

la teua imatge es torna present,

però els teus llavis besen vent i esquena

d'un amor estès damunt la cendra.

D'estrets canells, de pont de pell,

quin llarg camí el teu cos,

que allarga les mans i obri els palmells

on nia l'adéu, la nostra mort amarga.

Podries ser ma casa,

perquè et sent i et perd a tot arreu,

com ara quan t'escoles

com un fantasma

per una plaça de Mandawa.


Viatger, voldràs veure el xiquet que s'extravia o et giraràs cap als frescos del haveli que s'alça entre la ruïna?

Drecera

2011-04-13T02:39:00.000-07:00

La corda tallada
pot tornar a nugar-se,
tornar a aguantar,
però ja és tallada.

Potser ens tornerm a topetar,
però allà on m'abandonares,
no em tornaràs a trobar.

BERTOLT BRECHT

T'alces a mitja cervesa

i em deixes glopejant el regust amarg,

la teua absència que, pel vidre,

em defuig i em tornassola.

Amolles el teu amor com una frase massa llarga,

afluixes la corda, el vers invisible,

traves uns dits que ja no estimen,

perquè ja no esbrinen,
les parts imperceptibles del meu cos.
Fas drecera.

Fuges per l'escletxa,

i jo m'encete els llavis de tant de cridar-te,

de tant de buscar-te, de tant de negar-me

que ja no anem pel mateix món,
ni compartim la mateixa espera.

Venn Diagram

2011-04-05T09:45:00.000-07:00

Et gires d'esquena, t'arrupeixes al llit,

nugues la pena, el buit,

els braços que ja no estenen cap riu,

les migdiades sota l'escala de fa quatre estius.

Invoques la part que us uneix?

Descomptes la que més et fereix?

Tornaràs a tindre mal d'altura?

I sentiràs aquell trontoll de l'estructura?

Nakunatta

2011-03-31T15:53:00.000-07:00

a les iaies amb llum

Per a les nétes, Lucia i Anita

Quan li passes la mà pel front,

ella es troba lluny, arran de mar.

Arreplega ones tot encabint-les dins la mà

i les arrossega contra el pit

com si ajuntés la porta que l'ha dut fins ací.
Sense maleta,

se'n torna amb els peixos, desfà el camí.

Comprens que ja està a punt,

que ara travessa el mur.

Però el seu adéu és un pas molt lent,

una paraula llarga

que s'escriu baix l'aigua

i es llegeix en silenci amb un solc de llum.

el llit

La llibretera que dibuixa somriures al cafè

2011-03-29T16:17:00.000-07:00

Et conec des de fa tan poc, que pràcticament no tinc passat, i el present està fet de divendres en una llibreria on fas cafè. Ets tan nova que em portes a la infància, al primer record de la mar. Dic bromera i alces una ona, un castell de sorra. Sure uns segons al núvol de lletres que guardes al somriure, i després m'arruixes amb el gest fugaç d'amagar-me un llibre, mentre jo vaig al fons, caient, diluint-me com el sucre. M'escampe com una piga al centre del teu coll, i des de la barra, em taque el bigot de crema, dissimule que et somnie, que et prenc quan m'ensorres. Faig que no sé que, en anar-me'n, traus el nas al carrer, m'ensumes.

Cafè amb lletres

Grantchester

2011-03-22T04:00:00.000-07:00

Quan vas a Grantchester, vols ser pomer i no perdre't el primer jorn de primavera. Calles, escoltes el silenci de la boira que t'envolta. Vols sentir els rossinyols i el tacte d'esclatar i no trencar-te. Ho desaprens si esgarres el full blanc que no has pogut omplir, si t'ennuega el mateix sospir d'ahir. Però aquest jardí no és un desert, sinó el record que algú ha passat abans per ací. I ara que esperes una petjada nova, et reconeixes en la nuesa de l'arbre que mira a l'arbre amb el desig amb què es llegeixen dos desconeguts. Li fas l'ullet, mantens l'esguard i et repassa quan et gires. Si tanques els ulls, si dorms, et pronuncia en la distància, en la foscor. Tot i que no us coneixeu, mai no heu sigut estranys. Saps això, potser alguna cosa més, com que portes entre els dits l'aroma del cafè. El que no pots controlar és el tremolor, l'arrel que avança i t'abraça en el subsòl.

'And is there honey still for tea?' Rupert Brooke

A tocar de tres

2011-03-17T05:40:00.000-07:00

Per als xiquets somniadors de totes les edats

En el corriol cap a un sí,
ha crescut un arbre amb somni.
El seu afany és tindre milers de braços
i empomar-te com si fóres neu.
Però ja ha passat el fred
i l'hivern li ha deixat un refredat,
se li ha quedat el cos gelat
i cara de palmell clivellat.
De sobte, la sort,
s'atura el temps a tocar de tres,
i enmig d'un hort de cirerers,
se li revela un sobre sense nom,
un missatge abraçat que amaga un mot
i dóna senyes del teu significat.
L'arbre, que no sap si n'aprén,
convoca somnis en un paper mullat.

El cos, la cara, els braços

Horitzontal

2011-03-15T06:18:00.000-07:00

...per encabir-nos junts a dins d'uns versos

PAU GENER

He passat els dits maldestres pel teu cos
i he tancat una llum, l'obertura d'un camí.
La foscor s'ha fet cos sota l'esguard,
i a la carena del teu pit hi naix un riu
que batega com un xiquet adormit.
He furgat en la volença, en el desig,
però en l'esquerda d'un sí,
he tastat una humitat negra que no,
que gairebé no hem reconegut.
Ara necessites desar l'ànima en un mot,
i ara que plou, et faig una cova i un pou,
t'amare tota, et taque la pell,
t'escric amb un núvol, et prenc,
t'escric convulsivament,
lentament,
et desfaig en vertical mentre calles,
mentre et cala una pluja horitzontal,
aquest tacar-te amb cristalls
de la teua pròpia sal.

Escrivim el cos per fer-lo tremolar en el mot

At a Loss of Words

2011-03-09T04:34:00.000-08:00

Imaginem. Imaginem que estimem.

Estimem una història que imaginem i una nit,

una nit, no ens ho creiem, però la palpem,

i en la carícia la refem i en fem un riu.

Decidim què imaginem a cada gest

i ho gravem en lletra de pell.

Tot encaixa si afegim silenci entre cançons,

si posem les mans segons com.

Tu imagines que subratlles cossos,

jo et faig cercles amb el cor,

ara ensumes cossinogues, ara endevines

si em desferme i baixe a mar,

si només t'òmplic d'esborranys.

esborrany

Poema en dos temps

2011-02-23T05:18:00.000-08:00

II. When the Battle's Lost and Won

I restem perduts.

Ens perdem a una casa de Paris damunt la mar

i l'olor a dissabte ens impregna d'abellir.

Habitar-te és, aleshores, un desdejuni amb pa torrat

que deixa tot d'engrunes i les restes d'un naufragi.

De besllum puc veure set planetes

i milers d'estels de neu esquinçant el cel.

No tinc estratègies, però puc ensumar

la crida dels fars que cerquen el teu nom.

Hi ha proves, diuen, se sap,

que les teues mans han deixat bromera

i s'han emportat el sol en un grapat.

seven planets

Poema en dos temps

2011-02-21T07:28:00.000-08:00

I. In Lightning

En el camí volem dir gairebé el mateix

i ens parlem amb cartes que es fonen

i copes que ens aboquen al mar.

Hi surem i, en la batalla,

cauen les ulleres i retruny el cel,

i el temps que s'havia desglaçat

ara es desmaia.

L'aire, el cos, tot esdevé instintiu i borrós,

i nosaltres, per salvar-nos,

provem de viatjar amb la intuïció,

tancar el ulls

i conéixer-nos enmig de la tempesta.

Provem de viure en el llampó

i no gosem fer altra cosa que estar quiets

i sentir el coure de restar perduts.

lightning never strikes twice

Els amants del cercle polar

2011-02-15T16:08:00.000-08:00

Ni l'aire és vent ni la pedra pes.

ROBERT MARCH

Cuando hace frío la mayoría de las cosas van más deprisa,
o llegan antes, me refiero a las casualidades.
Me encanta que haga frío.

ANA. Los amantes del círculo polar.

No esperes un poema. Açò és un salt a cada vers.

M'abismaré en el cercle polar i rescataré el sol.

El trobaré i te'l portaré.

Emplenaré la veu incorpòria que encara balla al cel

quan ja no ens canten els ocells.

Llavors et despertaré enmig d'un somni que em somnia.

En aquell país, també corres amb mi penya-segat amunt.

Alenarem junts des del primer pas.

Alenarem anhels.

Si imaginem ben fort, flairarem un aire que no és vent

i deixarem de sentir el pes al cos.

I de sobte, ulls oberts -brillaran els planetes-,

ens descobrirem revolotejant damunt la mar,

arreplegant-nos a un llit d'horitzons

on seguirem somniant fins on vulguem imaginar.

No s'havien vist a València dos amants des d'Estellés,

i demà era ja una eternitat quan vas saltar al mar,

quan vas saltar, valenta,

al mar obert i rebregat dels meus llençols.

Vaig veure com t'emportaves el sol en plena nit.

El cor se t'arrodonia, se't posava gran

i acariciaves la punta de l'iceberg

amb aquell tacte de la pluja quan no mulla,

i no te'n vas estar, el vas coure sense foc.

Només saps de la neu per mi,

perquè, en cercar-nos, parlàvem un altre idioma

as we melted away into the glowing sun.

De mi fas neu per desfer-la entre els teus dits.

Demà dimarts et va colpir un somriure ample,

i vas saber, per fi, què era el desgel.

Alenem

Iceberg, contra la física

2011-02-12T19:04:00.000-08:00

De llavors ençà, tinc el llibre damunt la taula i la mà l'ofega com una carícia per la teua esquena. Tu ets poeta per molt que narres. Això no s'hauria de dir perquè és el més sincer: ets poeta perquè et deixes la vida en els versos, quan mires i quan vius, quan em vius sense mi. No mai ningú m'havia escrit amb tanta bellesa, i no sé si meresc aquesta màgia que no sé com correspondre. Em llegeixes en el silenci, potser perquè saps que les pauses han de pronunciar-se amb més força que la trampa del bolígraf, perquè els buits són la vida que no es pot amagar. Deu ser que em sorprens perquè no esperava que et sorprenguera, però això és només el descobriment de la seducció. Després hi ha la mar. Què seríem fora de les lletres, fora del signe que desapareix amb la neu?

M'he capbussat i he nedat el fred amb la consciència de cada braçada i he insistit fins que no ha hagut manera de trobar-te. He deixat un solc de silenci deshabitat i he covat on no hi havia ningú. Potser la piscina era massa gran i el meu carrer massa estret, però encara sent una remor amb què construeixes una estructura blanca al voltant del buit. Jo persuadisc l'esperança dels icebergs. Contra la física, no em fonc damunt la mar, i reste a un món llunyà que busca consistència perquè els sentiments s'amarren a la barca menuda dels dies. Mentrestant, tu jugues a escoltar-me darrere la porta de la sala, i esperes el senyal de violins que desfacen aquesta muntanya de lego, aquest puzle que se sent incòmode als museus perquè no se sap cap obra d'art. Si observe les sensacions, sóc el pols de l'iceberg, una sorra que s'envola fins a emplenar un altre desert que tu modeles amb figures impossibles. Aquesta meravella de sentir-se retratat en la lletra ferida viu com un amor que no té son. Un dia veuré avions de paper posant somnis sobre un arbre gairebé en extinció. El que vull dir-te és que amb sentir-te a prop, me'n vaig tan lluny.

ice breaking off at Tate Modern

Fragments d'un discours amoureux

2011-02-09T18:14:00.000-08:00

Explore el cos de l'altre com si volguera veure el que té a dins,

com si la causa mecànica del meu desig romanguera en el cos advers.

ROLAND BARTHES

Els teus ulls són volves de neu que s'amuntonen sobre el desig de tocar-me. Els meus són planetes de llana que tiren del fil. Anava a dir que somniaves fent equilibris. Però m'haig de desdir. Sacseges tot el cos amb la certesa que fas un viatge immòbil. Tens la mirada en l'espectacle del carrer, segueixes un recital de lletres nevades i això que passa rere el finestral et remou per dins. Els somnis desperts et criden sense veu i ara punteges una dansa de versos contra el vidre. Et sorprens com ho fan els xiquets, però em fas caure en que ells mai no ploren d'alegria, i nosaltres, en canvi, tendim a cercar explicacions quan fem la tria dels sentits. T'he donat un mot i m'has tornat un món que es fon i ens fon. T'he donat els ulls, i tu escrius una sort de cercles que embriaguen la llum d'aquest despertar. Si me'ls tornes, tremolaré, potser sí que tremolaré, però espere tindre esperit encara per atrapar-te. No sé com t'ho fas que, amb tu, fins i tot l'absència hi té cabuda. Te'n vas com si obrires tot el cel amb el somriure. No te'n vas.

A gentle hint: Hanniguesque

Ball nocturn

2011-02-08T19:10:00.000-08:00

Llances estrelles i capgires la meua nit. Fas saltar un esborrany que anava a callar per sempre:

perquè l'enyor d'aquest ball

ja mulla les copes buides

de les taules per reservar.

Planetes de vidre

El ball

2011-02-03T18:27:00.000-08:00

Al nostre ball, lleva't les sabates

si vols colar-te al fons d'un quadre

i trobar intimitat. Tinc el lloc.

Serà a un oceà on s’esblaimen,

darrere el teu cos, l'horitzó

i un verd trencat d’incertesa.

Si dubtem del tel de la flama,

-del tendur que amaga la brasa-,

encara ens calfarà la veu baixa,

i ens avesarem a un silenci

de tallar penya-segats, cridar,

cridar i saltar a un mar incendi.

El nostre ball sense petjades

se’ns endurà, llavors, a la cadència

d’un altre idioma en alta mar:

tu parant les mans, desfermada,

i jo corprès per la conquesta,

com un enxaneta,

perquè l'enyor d'aquest ball

ja entela el cel amb un so llunyà

que el vertigen es decideix a travessar.

vertigo on the cliff edge. Abyss aka Hell

L'anou esberlada

2011-01-30T09:48:00.000-08:00

Ara em desprendré de l'ombra que et va fer per tant de temps innombrable. Per fi, la pena que ens ha pogut tant arriba al final del cercle. Avui m'asseuré al terrat dels dies sense passat i començaré després de començar, com els matins que volaven amb el iaio. Jo era menut i el seguia on fóra sense saber de què volia fer-me còmplice. Rambla amunt i rambla avall, de l'ombria a l'era, i baix de la figuera, ell no tenia tristesa. També potser que trobara el moment per amagar-la i jo no sabera mai destriar-la de l'ombra. Maldava en ensenyar-me a esclafar una anou a la mà, tot deixant una altra intacta. Ell ho feia ben fàcil, i reia. Jo el seguia, i rèiem perquè no sabia com ho feia. No coneixia la crueltat de la vida, i molt menys imaginava que anys després aprendria aquella metàfora, que em veuria en aquella anou esberlada, que tu coneixeries l'ofici de restar tristament intacta.

Once I got tangled up before Penyagolosa

Hivern a Beget

2011-01-29T03:55:00.000-08:00

Passat el temps de la temperància, vas al bosc i allà comença a punxar-te el cos. A vora riu, t'estires damunt una catifa de fulles, i automàticament, et poses a regirar-les, com si fóra un vell tresor que vols recuperar, o un malson que has decidit fer callar per sempre. No saps si això és tindre contacte amb la natura, però pensar-ho pareix que t'asserena, i n'agafes a dojo. Tens un avellaner, un faig, un roure, tota la vegetació és teua, però la posseeixes igual que al teu amor. Alerta. A ella també la tens entre les teues mans, i la veus viure encartonada com el plec d'una fulla. La tens sencera i a deshora. No cal que actues ara, ja no és hora d'ensenyar les dents. Tanca el puny, baixa el braç, relaxa el canell. Silenci. I la propera vegada, prova d'arribar al final quan el veges i no et demores, ni sigues tan dur amb tu mateix.

Turned over a new leaf. Fulla blava
Per Miquelet

Última frase

2011-01-25T16:04:00.000-08:00

Ma casa és una bústia buida

que ja no espera cartes,

i jo hi visc amb un ànim

de roba estesa sota la pluja.

Tu em recordes a l’octubre,

a la crosta quan roman la ferida

i jo només em cure amb l’embruix

de les mans foses a la farina.

Tu vols ser en totes les pàgines,

però de mi has fet totes les coses

que vas negligir per a eixe trajecte:

vas encetar el llibre per l’última frase.

Estranger

2011-01-20T06:48:00.000-08:00

Un fred t'estova fins fer-te tan menut que no trobes ta casa en el món. Aquells dies, per recordar d'on véns, puges muntanyes per fotografiar la terra que mai no ix darrere el cel, t'aboques a ella per abraçar-la, i així creus que la sents. Tanca'm els ulls, orienta'm. Està bé desfer la distància, però t'equivoques, i ara ho reconeixes, si memoritzes les petjades que t'hi han de portar. Després del silenci sota les parpelles, no hi va res si no hi creus, així que baixa al teu clot de boira, et dius, llança't a eixa piscina, i si tornes a eixir, no penses tant, respira més.

Misty Lake

Façanes

2011-01-18T02:03:00.000-08:00

Jo m'aferre a mirar el teu rostre interior,

però no m’avese a la claror que em dónes,

tu i la teua finestra tancada.

En canvi, tu et fas a la foscor que arreplegues

de deixar dues portes obertes.

Si t'hi fixes, les cortines, que tants murs alçaven,

s’han mudat i ja festegen amb la brisa del mar.

Però tu no t'animes a airejar el cor

que dubta i seguirà dubtant, resclosit, en el ressol.

Inner landscape

Rosada blanca

2011-01-12T16:39:00.000-08:00

El teu gebre s’amuntona

a un ròssec de gota desfeta

i perviu a la meua entelèquia.

Tan fred és el colp de la lluna

com el final d’una nit

sense pell ni boca,

però més gèlida és la nespla

del silenci rere un bes

mancat de somni.

The Song of Wandering Aengus, William Butler Yeats

Horitzons

2011-01-09T16:30:00.000-08:00

Un dia vas perdre l'amor i la fe. Es diu prompte, però feia anys que no et proposaves tornar a viure, i no t'has preparat cap manual d'instruccions. Et perds, i a vegades et retrobes. Vols creure que podràs tornar a ser qui eres, perquè encara hi queda una essència. Llavors t'allunyes tant com pots d'allò que et va fer mal. Agafes aire i gires el cap, i quan veus el que deixes enrere, t'adones que hi ha un gran salt, i et dóna vertigen observar com has creat eixa distància. Sospites que ja no hi podràs tornar mai. El desig d'Ulisses és el que més sovinteja, el que més pateixes, el que més et consumeix.

Sents que hi ha un camí que comença des de baix i que tu vols alçar com una casa. Per posar-hi els ciments, necessitaràs tornar enrere. Viatjaràs cada dia al lloc de la pèrdua, et miraràs a dins, t'obriràs la ferida, necessitaràs més temps encara. Cap pas no serà definitiu, però tu sentiràs definitori cadascun d'ells. Adverteixes que tot el dolor que s'havia escampat sobre tu, també ha esquitxat a tants que t'estimen, i això fa que veges quina mena d'home ets i acabes assumint que no has sigut fort, que no has pogut véncer un cor mort. Reconeixes la versió més trista de l'home i no et cal cap cançó per vestir-la. Tristament, no ets capaç d'estimar el que més has estimat.

Acceptes a no estimar tampoc els teus versos, que eixe no és l'amor que arriba al teu poble. Et poses davant l'espill i mires el teu cos nu. Per fi, afrontes que estàs sol i, ara que recorres lentament cada part del teu cos, comences a caminar de veres. Els teus ulls són plens de gent que t'estima, i tu vols tornar-los la seua integritat. Parles de caminar junts i de redempció, tot i que tu comprens que cadascú ha de caminar per on li faça bé. Comences apropant-te al Voramar. Recordes que allà, tu i ella, vivíeu somniant horitzons amb lluna inclosa. I malgrat que ara estàs sol, encara penses que et banya l'aigua blava que ve d'allà. Llavors t'adones del que has aprés: la il·lusió ens ajuda a apropar els horitzons. Sempre perds perquè no hi arribes, però guanyes més perquè t'hi acostes. I des de l'espigó estant, ara relativitzes trobades i pèrdues en la justa mesura. Algú t'ensenya una altra frase que portaràs per a la vida.

Trobada i pèrdua

Blue

2011-01-07T04:05:00.000-08:00

Only her could find you on the loneliest edge of the blue lake. And there you are swinging your feet over the calm, swaying your body to your favourite original soundtrack. You need to hold the wave, and only her would be that space you feel in the middle, that space you need to fill. So you are determined to travel inside yourself and be the music, turn every breath into music and reach the infinite place she lives in. There you'll find your world too, you think out loud. You know it from the very moment she steals a glance and shudders when she hears the song you are humming right in her mind. Eventually you've got an inkling, the unpredictable story before you and a way to set off, and yet, you'd rather believe in making the puzzle little by little.

Humming Guilty, by Al Bowlly

Blue Pokhara

Al fondo

2010-12-22T18:29:00.000-08:00

Encara el veus que suca una galeta

amb la indolència que és xuclat el sol,

i s’empassa la llet que el va fer créixer.

Mentrestant, la pluja a fora anuncia

caragols a cabassos i peus enfangats

perquè tornem a viure des de baix.

El coneixes i saps que en arribar la nit

obre una porta fosca i pren la pluja:

fa més nosa el plor que no sap ploure.

Recordes, el vas mossegar massa fort

i després del joc de la carn et vas trobar

jugant amb el pinyol de la cirera,

però no podies intuir allò de la iaia

quan s’ajupia a la meua edat i em deia

el que fóra un crit de la meua ànima:

'compta,

demà anirem al fondo a per caragols.'

plor

Mapa de molt lluny

2010-12-20T04:00:00.000-08:00

Potser creus que sóc massa lluny per voler somniar-te. Per tu, sóc al fons. Això et duu a pensar que primer hauràs d'albirar-me -tu vols alliberar-me. Vols buidar-te perquè et confons quan et mires a l'espill i ensopegues amb espills. No et trobes entre tantes tu i, ara, entre tants jo. Però no vols acceptar que no encertes a apropar-te a mi. Per això practiques el posat amb què intentaràs seduir-me. Eixe del maluc i tot el teu cos que mai no he vist sense perdre l'equilibri. Tots dos necessitem aquesta il·lusió òptica perquè ens reajusta en la distància. I tanmateix, l'esguard multiplicat, el tu plural i el moviment calidoscòpic ens impedeixen planificar cada trobada. Decidim que arrambem l'espera a un costat per tenir espai al centre. Volem abraçar-nos al centre i rodar fins caure. Però les hores i el pes del temps ens batzeguen igualment. Pot arribar el punt en què tots els vidres de la casa trontollen perquè no puguen estar-se'n. Seria el més probable, llevat que, just al silenci que hi precedeix, aconseguira saber què dir-te, si encertara amb una declaració bella i estranya o una invitació espontània a prendre risc, etc.

Jo no dic res. Per ací no passa res, però em torne a equivocar, perquè tu sents els vidres i la meua veu que et xiuxiueja:

Porta'm amb tu, redolem somni avall.

Somnia'm, no et marfongues sense mi.

mapa de mans

Amanyacs

2010-12-17T06:17:00.000-08:00

Saben que vas tornar a caminar

pel fondo allà en un hort

i en una ombria de records,

i per tal de no mirar enrere

vas baixar els canyissos d’un passat

i et vas aferrar a una nova llar.

I ara, on et porta iaia

eixa rambla que amanyaga

una infància i un llevant tan recent?

Sàpigues que la mateixa llera

duu les tonades, les taral·les

de la teua vida en una altra mare.

Júlia

El piano cremat

2010-12-13T04:00:00.000-08:00

La sala t’espera. Una veu demana que t’assegues i que estengues les mans sobre el piano, que toques la peça que més et despulla. Tot i que no hi ha ningú, les cadires ja estan arrenglerades, i això et fa pensar que no estan buides. El piano, les cadires, van viure una mort que ara tu revius en un malson. Retrobes la casa encesa. I a la sala que ens espera, encara hi fumeja una boira en passat. Sents el ressò del silenci embullat en una madeixa que s'escola entre nosaltres, ens travessa amb l’única música que contindrà. Per a tu, és la imatge d’un amor suspesa en l’aire i allargada en l’inconscient. Però ara tot és a punt per al concert pòstum, per a l’últim crim de la nostàlgia. Perquè ara ja és demà.

concert

Esglai

2010-12-02T10:35:00.000-08:00

L’espill no té memòria
per a la vida i ens perdona,
però hi ha un lloc molt endins
que escudella por i se’n recorda
del matí que et vas alçar
sol i vern, però més gran.

És al meu esguard
que sentiràs l’esglai de reconeixe’t
quan espolses la pols amb melsa
i veuràs com esvoletega la teua ànima,
que ja ha gravat el meu nom
sota la teua escorça.

ànimes

Atena

2010-11-30T09:15:00.000-08:00

Com aquella que albira,

no la porpra redempció del melangiós,

sinó l’última parada del seu pols:

allà on les nostres mans s’esborren

a un riu d’oblit i memòria

i esdevenen pedres de rambla

sobre un muntó d’estrelles cendroses;

i malgrat que no ens enduu el corrent,

som a canvi cossos polits

que estabornim encara la pols,

el cos polit que arruixa l’aire.

El cor si no parla, endevina

que cal albirar els hàlits orfes d’esperança,

no per vetllar-hi, sinó per rebel·lar-s’hi.

allà a dins

Lille

2010-11-23T09:49:00.000-08:00

Naufragi d'un sol inacabable. Per fi, ens atansem a una altra illa sense que importe tant si ens podrem mantindre la mirada, sense por de saber quant d'oceà ens amaga. Com a mínim, ja estem ofegats. I volem llum.

Reclús

2010-11-23T06:26:00.000-08:00

Duu a sobre una empenta

comparable a un gotim de pluja

que s’enfila pel seu propi cos,

matèria combustible d’un segon.

I rescata de la darrera cambra

el divan de les pors

i un perfum de tempesta

que abalteix els peròs.

Tracta de posar èmfasi

a un aire que escorre tinta

i rubrica debades un altre intent

de donar-li al temps, temps.

El decanta una paret d’espills

de la treva i de l’accent

que conformen les seues respostes,

circulars sense anar més lluny.

Altres dies vindran,

altres possibles ombres

en una explosió més controlada

o millor avinguda.

La nit m'emporta

Querobí enfilat

2010-11-22T17:11:00.000-08:00

‘Sense màscares, per un sí, per un so.’

ROBERT MARCH

Percep la mà que feny una massa
sense màscares, per un sí, per un so,
i escolte alerta quan empeny
amb el polze i l’ungla
una sortida de sol per l’atzucac,
i arrenca la nafra, l’albeca del tronc.

Per trobar el camí, querobí atalaia falcons,
clivella el fang, trabuca la bellesa,
regira la sort i els palíndroms en romeria:
aprén que res clou en un segon
que s’allarga per la finestra d’un botó.

nafra en l'interior

Joc

2010-08-24T10:53:00.001-07:00

Aquest dubte es xopa a aixopluc
i per desdubtar-se juga a un sambori
que recompta tristeses i descompta
per no tornar-les a xafar,
però l’últim salt és un barranc

a mi sempre m’havia atret la baldufa,
car se sosté amb la bellesa
d’una ballarina immòbil
a la vora de la vida
i a més roda amb el temps.

Trobar-se havia de ser un joc, em deia,
però no era aquest tampoc.

entre la terra i el cel.

Carrer Major

2010-08-24T10:27:00.000-07:00

Jo amb les meues mans
he traçat un poble que oblide
tots els recorreguts que porten
a l’ateneu del teu carrer major.

Per això diuen que he fugit
a una casa per a mi a soles,
i per atènyer-hi faig ronda
per un raval vell i un riu
als afores del meu mirall,

o de vegades puge una pineda
i jec a una clariana,
des d’on veig aquella casa meua
i el vertigen de la vida a sota.

Aquest poble és també
una vall de somnis esvaïts,
i jo m’hi endinse a les nits
pel tros que la boira mulla
la meua por a la teua escuma.

Però és invisible tot esforç
en un grapat de pols a l’aire,
perquè les empremtes d’un enyor
pertanyen a les veus del temps
i encara no han dit prou.

La lluna s’esvara i s’embruta,
mentre el temps es macera
amb la neu del passat
pel bulevard d’un poema,

i des d’un ateneu de llibres perduts
sent un blues de tardor a fora,
quin és aquest poble sense nom
que, en fugir, tot ho esborra,
menys el teu carrer major?

s'esvara i s'equilibra

La tornada a casa

2010-06-21T16:24:00.000-07:00

‘No quiere renunciar. Para seguir camino

acepta que la vida se refugie

en una habitación que no es la suya.’

LUIS GARCÍA MONTERO

Duc un trau i es veu a la jaqueta,

a la barba, a les costelles,

però qui sent des de fora

d’aquesta finestra rovellada

el brogit de la por que viatja

balandrejant-se i a deshora

per l’ombra i la petjada?

A ma casa hi vivia jo..

però ara hi resta un nen perdut

en una cambra buida

somniant d’ensopegar-se

amb la pruïja de tornar

a l’escalfor que té la vida,
però sap que no és prou somniar

o esbargir-se per una estona

per brodar la seua ferida.

Intueix que ha de fer memòria

i retrobar-se amb els punts morts

que el van deixar orfe

i tots els suspensius mortals

que el van fer home.

Quan torne a casa meua

ja m’encarregaré de les hores

vetllades d’aquesta barba

i les finestres rovellades

i que puga entrar tothom

per una porta més humil encara,

si us plau, sense avisar.

Balcó sense barana

Carrer de poesia

2010-06-18T17:35:00.000-07:00

El poema és la ballesta que apunta

a les pampallugues dels ulls boirosos i aquests,

víctimes de la desídia humana,

immunes a les delirants fletxes de la reflexió,

poden arribar a matar-lo.

Però si hi dóna en el lloc exacte

i enceta la pell amarga i sensible,

el poema segueix viu.

Jo llance aquest enfilall de versos

perquè volte el poema pels fils del carrer.

Enduu-te’l tu a un altre amagatall en terra de ningú,

presta-li’l a un cantó de qualsevol carrer de poesia

o deixa'l morir ací mateix.

Querobí enfilat

Les Ramblelles

2010-05-11T17:04:00.000-07:00

‘Aprendràs que aquestes cossinogues no són pessigolles,

que són un crit esgarrifós de l’ànima,

unes urpes arrapant un paisatge oblidat,

perdut al terme de quatre espais de la memòria:

el fondo, l’era, l’ombria i la falsa.’

Júlia Mateu

Bescanviem temps per viatge immòbil. Així doncs, comencem. És temps de pluja i caldrà baixar al fondo, ja caus? sí, sí, a buscar caragols...

L'únic que ens resta

2010-05-04T16:03:00.000-07:00

Si algun dia, ferit de vida, beus dels agres menjars del desconcert

i trobes algú que et mira amb els teus ulls
aleshores fes-li cas: el seu esguard et dirà, incorruptible i digne,
el vertader significat del que has volgut i has pogut viure.

I aleshores sabràs que aquesta recerca és l’únic que ens resta.
Manel Garcia i Grau

I tanmateix, tu encara ets entre les òrbites que no es poden tocar.

L'enigmàtica organització

2010-05-04T05:22:00.000-07:00

Existe outra saudade.
Existe o tren onde viaxa unha saudade
desposuída.
Manuel Rivas

Hi ha vagons embotits de buidor i saudade. A punt de partir, se m'atansen, m'hi arrosseguen. Havia de ser així tant de temps. Però existeix un vagó que desfà el trajecte i em desposseeix. Avança per on es deixen veure les cossinogues.