La vila penjant

La boira arriba a Masuleh lenta i llarga com el vol d'una mà sol·lícita. En l'aire que se l'emporta, estén suaument els dits i forja un cos ple de racons i de plecs, un cos sense carrers on aturar-se a somniar. Masuleh, que ara escolta com hi penetra el silenci de la pluja, és una maranya de camins que desapareixen a mesura que hi camines. Rere els passos, els carrers s'enfonsen en el passat i emergeixen teulades entrelligades que pengen d'un fil; teulades carregades de futur on els masulins reparen els malsons de les guerres amb l'art de posar el coneixement amb el cor, i el cor en la paraula. Sobre el llibre obert de les teulades, corregeixen el llenguatge irrespectuós que allunya les cultures i reciten poemes que eixamplen la memòria de les persones lliures. Encara més, quan cau la tarda en la vila penjant, si pares l'orella, pots sentir sobre el terrat les gambades lleugeres dels masulins que transporten, en carretó, els primers aletejos dels somnis. En Masuleh, un viatger immòbil en una teulada és un ocell que veu el trajecte del seu vol.


Masuleh

1 comentari:

  1. Carles,

    En les paraules no tan sols em submergeixes a l'espai, a les teules i a les mans indòmites que vesteixen punts de sutura per guarir esquerdes. Em portes també al sentiment, a la lluita, a la ignorància dels pobles contra els pobles i a la revolta de les idees. Pacient, sense pressa. Em crees una imatge d'un país al qual no he estat, però en toco el fil, el delicat fil que, com a persones, ens hi estampa.

    Viatger en el temps, viatger de la traça humana.

    ResponElimina