La ciutat nòmada

Las imágenes de la memoria, una vez fijadas por las palabras, se borran –dijo Polo–. Quizás tengo miedo de perder Venecia de una vez por todas si hablo de ella. O quizás, hablando de otras ciudades, la he ido perdiendo poco a poco.

ITALO CALVINO. Las ciudades invisibles

Quan el viatger immòbil s'endinsa en Entropia, els carrers prenen involuntàriament la forma que ell els dóna. Així sembla reconéixer els passatges les fonts les places els ponts com si foren una representació de tots els llocs on pertany. Enfonsa cada peu en una petjada anterior, com si volgués travessar el passat i construir el present sobre la memòria la cicatriu la neu que encara crema als dits. Com si els ponts que basteix en cada viatge caminaren amb ell per deixar de ser en els rius que evoca.
Es desordenen els significats de tots els noms en Entropia, es confonen els seus sons, es capgiren els signes. Els arbres emergeixen de les branques dels versos, de les mans i les boques dels homes i prenen, definitivament, els carrers. La claredat del pensament penetra la boira dels boscos i una veu entrellaça les veus justes les exiliades les silenciades que s'han esvanit en l'aire enrarit d'un altre temps. El tacte de les paraules modela el paisatge dels racons perduts, dels espais morts, de l'instant que desapareix per les escales.
En cada revolt, el revolt es mou i engoleix el viatger immòbil cap al fons d’un passadís interior que el porta a un balcó de la ciutat, des d’on veu com corren els xiquets que una vegada ell va ser. En els seus moviments, endevina la forma de Cassiopea i, a poc a poc, va descobrint totes les constel·lacions d’estrelles que il·luminen els carrers de la nit. Suspés en el firmament, aprén a perdre's i a conéixer el laberint que es projecta cap a dins i cap al cel.
Entropia, la ciutat nòmada, s'enlaira als llocs que ha somniat el viatger immòbil, s’emporta els seus somnis, els seus poemes, els dóna un lloc per viure-hi mentre segueix marxant per un camí que creix dins seu.


The Corridor. Maria Helena Vieira da Silva

2 comentaris:

  1. La manera que tinc per saber si un poema és bo o dolent és el fet de si m’arriba dins o no ho fa. Perquè al final la poesia es tracta d’això, de que arribi a qui llegeix i aquest pugui identificar-se en ella. A mi m’ha passat això amb els teus poemes, m’han arribat i m’han remogut per dins. Admiro molt aquesta capacitat per dir les coses amb senzillesa i poques paraules.
    No sé... aconsegueixes commoure’m i això em desarma. Gràcies per deixar-me llegir els teus poemes.
    Mari Carmen

    ResponElimina
  2. Que bonic, Mari Carmen! M'alegre molt que t'arriben els poemes, que els respires i que d'alguna manera te'ls pugues fer teus. Moltes gràcies per les teues paraules.
    Una abraçada

    ResponElimina