Per què córrec


Only those who will risk going too far can possibly find out how far one can go.

T. S. Eliot.


Córrec sense anar massa de pressa, amb les pulsacions baixes i una respiració còmoda, però a un ritme prou estimulant com per deixar-me anar amb pensaments esparsos que m’ajuden a ordenar les inquietuds i a projectar les il·lusions del dia. Córrec sense tindre massa pressa, i aquesta lentitud m’evoca la imatge del corredor que a poc a poc es fa més menut en la llunyania però mai no arriba enlloc. La lentitud no ens permet preveure amb més certesa a on arribarem, però, en canvi, hauria de fer possible que assaborírem més la cullerada de temps que ens empassem. Retinc aquest últim pensament, que es va fent gran i allibere com una gota de suor que regalima pel meu front. Cada matí em torne a preguntar per què córrec, com si volguera trobar una resposta més definitiva. Vull córrer sense deixar cap petjada, vull anar tan lluny i esborrar fronteres com l’home que desapareix lentament a l’horitzó.

Marató de Castelló, 9 desembre 2012



Ruta del ferro. Una altra mirada d'Eudald Alabau

3 comentaris:

  1. Els qui correm entenem què dius Carles...
    Aire!

    ResponElimina
  2. Un text molt sugerent. Et desitjo centenars de camins per correr i gaudir. Salutacions. Eudald Alabau

    ResponElimina
  3. I córrer sol, com qui es col·loca davant d'un espill, punt de sortida, i vol endinsar-s'hi sense que no importe massa quins seran els kilòmetres que recorrerem finestra enllà. Jo vaig a córrer a diari i cada dia tinc més la sensació que ja no podria respirar sense fer-ho. Desaparèixer a l'horitzó, tu ho has dit, com l'ocell que marca el punt d'un darrer vers i s'esvaneix.

    ResponElimina