L'instant del gest

Perseguisc el petit instant d’un gest teu com si buscara una veritat que no sé trobar en mi mateix. M’és gairebé indefugible recórrer els teus dits índex i cor amb què ara prems, suaument, el llavi inferior, mentre que amb el polze el pessigues amb delicadesa i el portes cap enfora fins que sents el so somort de l'aire entre els llavis. Intuïsc que anuncies un dubte que estàs a punt de resoldre. Però abans jugues a repetir els mateixos moviments més lentament. Dues, tres vegades, estires el llavi fins que, de sobte, et gires cap a mi i m'adone que difumines tot el que hi ha al teu voltant. M’aguantes la mirada dos, tres segons, i em somrius misteriosament sota la caputxa i dius una paraula que no pot volar més enllà de la pluja i es perd, just en el moment en què desapareixes tu també escales avall cap al riu d'aquesta ciutat laberíntica on he trobat una veritat molt petita, i em deixes rebregant l’arquitectura del gest d’un instant petit que perseguisc.




Ghats de Varanasi

4 comentaris:

  1. Quasi sempre són les veritats petites, les que fan que no ens trontolle la vida. No massa, almenys.

    ResponElimina
  2. Guardem les veritats petites com quan algú ens conta un record i nosaltres el sentim i el volem fer nostre.

    ResponElimina
  3. Encara em pregunto com ho fas, això d'escriure tan delicadament quelcom tan fràgil com el gest i deixar-me amb la boca oberta :)

    ResponElimina