La llibertat dels ocells


Nosaltres passejàvem quan la ciutat dormia
i ara que havíem d'alçar els somnis,
l'avinguda torna a ser una platja nevada i, al fons,
l'horitzó s'enlaira com una escultura moderna
en una redona envoltada d'edificis lletjos.

Em portes de la maneta a una plaça tancada
i prepares el drama
en una ciutat on no queden cinemes
on la poesia és un graffiti en una fàbrica abandonada
que llegeix algun viatger nostàlgic des de la finestra d'un tren.

Havíem d'alçar els somnis, em repetisc,
i quan alce la vista,
l'amor marca l'hora d'una ciutat estrangera
i tremola en una façana sense geranis als balcons.

Després de dur-me a un carreró amb ombres
m'arracones amb els plans i amb les hores,
i em parles de les oportunitats úniques
com un miracle que sovint rebutge,
mentre et repenges de fanals ataronjats
d'il·lusions que parpellegen i que a poc a poc es fonen.

Jo no vull malbaratar tanta energia
hauria de ser senzill, hauria de ser possible
ser només qui sóc,
saber tornar a casa com Jimmy en la cançó,
i omplir les parets de calendaris de present.

Potser oblidem que aquest és el nostre dia
i aprenguem, en canvi, que ho poden ser tots,
sense haver d'agafar el cotxe de matinada
i, en el semàfor intermitent de l'ara o mai,
fer un embús d'urgències o malsons.

A la tornada, però, ja hem deixat un pam de neu.
Per tot arreu, bosses de plàstic s'alcen com núvols,
persegueixen, amb poca traça, la llibertat dels ocells.
Jo encara havia d'alçar els somnis,
i havia de guanyar-me la teua cintura / entrar en la nit / trobar una eixida.



una ciutat estrangera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada