Embut de plàstic


No ha de ser enrevessat
si hi ha un grau de misticisme
als ulls que es troben:
una contenció que els envaeix
com si hagueren esbarriat
els ganivets, els mapes, els rellotges;
una flassada de fulles de tardor
colgant els secrets dels rovellons
i l’esclat de les parpelles.
Ella el va pillar com distret,
amb l’encís de qui es troba
un sofà desolat en terra erma.
Amb això n’hi hauria prou,
i el va triar, baldufa pintada,
i s’arrossegaven, feien figueretes,
s’escoraven a una intuïció de suor,
i allà on es desposseïen
desnuaven altres laberints,
però sense saber com,
una libració estranya va arrapar
l’aire que els envoltava
i ara ella ompli els pulmons
per un embut de plàstic
per no ofegar-se,
per ordenar els encontres,
perquè ell mai se’n va adonar
de tan encantat,
arronsant les espatlles en aquell sofà
de vida erma.


Camins



1 comentari:

  1. Wow! Tantes paraules per una imatge desolada...

    ResponElimina