Calabruix



Jo no he posseït mai un parlar solemne,
i ara caic
de la mà del mot fràgil
sobre el matalàs encara fangós de l’argila,
perdent força en la caiguda i perdent
i afonant i amarant i buidant la veu rogallosa
dins la terra que ens ha vist tant defallir,
i ara cau aquesta espurna de mi
damunt un mapa i cos que he esborrat,
sense el plany de la derrota
ni la desfeta del calabruix.



Obersee

7 comentaris:

  1. ¿te gustó la foto?

    Es tremenda, eh?

    ResponElimina
  2. 11.
    És aquest verd extraordinari
    que estira els braços des de l'aigua
    buscant el mapa de la llum
    que et fa saltar la tanca i dir-te
    que és aquest verd extraordinari
    d'arròs que creix i de marea
    plena de l'ombra dels canyissos
    que ballen àgils i et dibuixen
    que aquest verd és extraordinari
    perquè és molt lluny de tot allò.

    "L'aigua", de Marc Romera

    ResponElimina
  3. Una meravella, Enric!

    Per cert, aquesta setmana t'envie les fotos..

    ResponElimina
  4. Diu que hi ha un temps per dir que no
    abans que el sí i el seu sofà
    t'estovin l'hora de la son;
    que cal que l'aigua amari veus
    abans que l'aire sec s'hi acosti
    per eixugar-les amb silenci.
    Diu que hi ha un temps per acabar.

    fragment del poema 50 de "L'aigua", de Marc Romera.

    ResponElimina
  5. Oh, meravella de paraules i de foto! Tot el que poses aquí és molt interessant.

    ResponElimina
  6. Al racó sud-est en la frontera entre Aústria i Alemanya, hi ha un circ que guarda una antiga glacera entre muntanyes espadades, Obersee, a la vora de la qual hi trobem un refugi. Però el refugi és el mateix llac, avançar i endinsar-se en ell, examinar la temperatura de l'aigua amb els peus i explorar la superfície amb els dits, acaronant-la com una esquena nua. Si vols entrar al refugi, t'has de deixar envair pel silenci del verd i els sons de l'aigua i els ocells. I un colp dins, l'exuberància dels boscos i l'alçada dels cims et faran petit, tan petit com allò que per tu sempre havia volgut dir invisible. Però el cos torna a agafar consciència de la quietud, de la densitat de tot plegat. És llavors, quan un tren de núvols que s'apropa, a punt d'estacionar o descarrilar -aquells equilibris inestables- et recorda que no tens escapatòria quan mires de cara a la vida. I perquè la sents, amb la fatalitat d'una pèrdua o amb la il·lusió per viure a un carrer pelegrí; just perquè la sentim, convertim el temps en present valuós. I aquest moment el revisitem tantes vegades, que amb la llunyania es tornen simbòlics i ressonen amb nous significats. Aquests refugis que alberguen vida, Wordsworth els anomenava 'spots of time' i a mi m'agrada pensar que són viatges immòbils on ens podem tornar a aturar.
    M'ha encantat, Enric, moltes gràcies per compartir açò, una abraçada ben forta!

    http://eteixidor.blogspot.com/2011/09/llac-obersee.html

    ResponElimina
  7. Guauuu quin verd més esplèndid!, gens fràgil...

    ResponElimina