Hochfelln era un vers del nord

El viatger s'atura allà on és possible el viatge
i ausculta la muntanya que ressona a l'interior.
Somriu a la vella que fa trekking amb els fills
i de sobte sap que puja per on baixa la vida.
Caminar no pot ser fugir a un cim, es diu,
ni allargar la distància amb el passat.
Anhela arribar i pensa en l'amor que ja no hi és,
però si creu en el futur, és risc i un vers de Quique
i un altre port amb vistes a l'horitzó.
Pas a pas modela la perspectiva de la pèrdua
i la carena el posa entre dos mons,
però dubta si arribarà enlloc on no haja arribat abans.
Allà, la llum nodreix l'abisme del viatger,
que ara seu al Hochfelln i, d'un colp de vent,
s'ensorra perquè no pot estimar-la des de dalt.
Una altra aventura que no li explicarà,
un avió que vola més avall i una ala delta despegant,
a punt de canviar la ruta i donar-li més profunditat,
a punt d'oblidar que no sabria a on aterrar.




Hochfelln
 


3 comentaris:

  1. Bien!
    El viaje y las montañas empiezan a dar sus frutos!
    Abrazos malacitanos..

    ResponElimina
  2. Un viatge enlairat, un silenci i un petit secret inconfessable, però resulta que l'aire no coneix el silenci. I com una petita equació de segon grau de les que s'obliden als estius, la llum dels aeroports enfoca el ventre, quedem venuts a la veritat i incapaços de saber on comença i on acaba la pista...per aterrar, crec.

    Un abraç.

    ResponElimina
  3. Enric, de allá venimos! Hug old Mrs. Huber!

    Esther, justa la fusta. Moltes gràcies per donar-li sentit, com sempre. Un abraçada!

    ResponElimina