Venn Diagram

Et gires d'esquena, t'arrupeixes al llit,
nugues la pena, el buit,
els braços que ja no estenen cap riu,
les migdiades sota l'escala de fa quatre estius.
Invoques la part que us uneix?
Descomptes la que més et fereix?
Tornaràs a tindre mal d'altura?
I sentiràs aquell trontoll de l'estructura?






7 comentaris:

  1. Sentir que l'estructura trontolla també es sentir que alguna cosa viu. Jo sempre he pensat que és millor invocar la part que ens uneix que no pas descomptar. De les ferides també s'aprèn, també n'eflueixen rius i, al capdavall, tots estem ferits, què no ens ha d'unir aleshores?

    ResponElimina
  2. Dormo en el centre
    geomètric del llit.
    El diable,
    que acostuma a reptar
    com un cocodril,
    no té els braços prou llargs
    per arribar a tocar-me.

    M'has fet venir a la ment uns versos del llibre "El laberint de Filomena" de Josep-Ramon Bach :)

    ResponElimina
  3. Joanaina, gràcies per la reflexió,

    i Anna, pel poema.

    ResponElimina
  4. Ey amic!
    Ya te tengo enlazado y localizado!
    Me tienes que contar como te va, en que andas metido..
    Yo en Granada, así que mi futura mujer y tu no tenéis muchas excusas!
    Y para el verano, qué? algún plan?
    Yo ando pensando, o te imito y me hago el Irún-Santiago entero, o manejo ideas como el Danubio en bici, o vagabundear por europa del este, de albergue en albergue..

    Se aceptan ideas!

    ResponElimina
  5. De cop pareix que el vertigen és com una malaltia sangínia arrelada, incurable. Tot s'enfonsa en ell, els records d'aquelles èpoques que fastiguejarem i ara enyorem, aquelles històries que estàvem farts d'escoltar...
    I de cop de manera imperceptible, el vertigen que ens lliga els peus i els pensaments és converteix en un sentiment irrefrenable de sentir la vida. De saltar des de el turó a la llunyana mar.

    Molt bo tot el que escrius.

    ResponElimina
  6. emmanilla bé la pena que és molt hàbil :)

    ResponElimina
  7. Enric! Quina alegria!!
    La idea és caminar: Ireland, Scotland, England?

    Gràcies Esther. Me'n recorde que Cortázar parlava en Rayuela d'aquest impuls irrefrenable:

    "comprendé que la dialéctica sólo puede ordenar los armarios en los momentos de calma. Sabés muy bien que en el punto culminante de una crisis procedemos siempre por impulso, al revés de lo previsible, haciendo la barbaridad más inesperada. Y en ese momento precisamente se podía decir que había como una saturación de realidad, ¿no te parece? La realidad se precipita, se muestra con toda su fuerza, y justamente entonces nuestra única manera de enfrentarla consiste en renunciar a la dialéctica".

    Vinz, o a veure si s'escapa..

    ResponElimina