Mandawa

La teua imatge s'esmuny un vespre
d'un penúltim dijous de juny.
Al cap d'un carrer, allà tan lluny,
la teua imatge es torna present,
però els teus llavis besen vent i esquena
d'un amor estès damunt la cendra.
D'estrets canells, de pont de pell,
quin llarg camí el teu cos,
que allarga les mans i obri els palmells
on nia l'adéu, la nostra mort amarga.
Podries ser ma casa,
perquè et sent i et perd a tot arreu,
com ara quan t'escoles
com un fantasma
per una plaça de Mandawa.

Viatger, voldràs veure el xiquet que s'extravia o et giraràs cap als frescos del haveli que s'alça entre la ruïna?

6 comentaris:

  1. L'amor també és ple de carrers amples. Només es tracta d'endinsar-se en ells, sense mapes. I perdre-s'hi :)

    ResponElimina
  2. Quan l'amor acaba per dibuixar-te tot un mapa, com si del millor cartògraf es tractés,no hi ha per on fugir, i el ressò de velles veus que cantaven o pensaves cantant al futur t'omplin el cap... I per molt que surtis de casa, no hi ha carrer on puguis fugir, ni saber cap a on mirar.

    Fantàstic, com sempre.

    ResponElimina
  3. Sense mapes, però tenim el de l'interior. Teniu bona orientació per perdre-vos?

    ResponElimina
  4. Hi ha un encant especial en perdre's per geografies conegudes. Bentornat :)

    ResponElimina
  5. Algú em va robar el records de la Índia. Quan me'n parlen, es com si ho fessin d'un fantasma. Si algun dia escric poesia m'agradaria fer-ho com tu.

    ResponElimina
  6. Molt agraït Barrut, de veres. Estic segur que ho faries molt millor, però.

    ResponElimina