Gènesi

Saps cap a on nedar,
però deixes un espai en blanc,
l'única treva, l'únic respir abans de cercar.
T'assembles a la boira del matí,
i avances, sense permís,
palpant l'esquena d'un nedador sense camí.
Saps que el teu pas creix sense alçar cap embat,
però en el batec latent de la lletra,
no sé si enfonses la tinta o travesses la mar,
si baixes escales d'aigua o vius a una altra densitat.
No sé si m'escrius o poses a remulla un manuscrit.
Sé que esperes l'hora de fer l'escuma
i saps que només espere submergir
eixe instant en bany de l'infinit.


Varanasi



4 comentaris:

  1. un escrit ben humit. com aquesta tarda-vespre al vallès. em pregunto si les paraules suren després de tots els naufragis... són un bon lloc on recolzar-s'hi, descansar i agafar aire quan et canses de nedar :)

    ResponElimina
  2. Jo també m'ho pregunte, Anna. Només sé que a Varanasi els cossos callen sota l'aigua.

    ResponElimina
  3. I és llavors quan la veu del Ganges explica la seva història?

    ResponElimina
  4. o almenys vol traure el cap per alçar més preguntes.

    ResponElimina