Drecera



La corda tallada
pot tornar a nugar-se,
tornar a aguantar,
però ja és tallada.


Potser ens tornem a topetar,
però allà on m'abandonares,
no em tornaràs a trobar.


BERTOLT BRECHT





T'alces a mitja cervesa
i em deixes glopejant el regust amarg,
la teua absència que, pel vidre,
em defuig i em tornassola.
Amolles el teu amor com una frase massa llarga,
afluixes la corda, el vers invisible,
traves uns dits que ja no estimen,
perquè ja no esbrinen,
les parts imperceptibles del meu cos.
Fas drecera.
Fuges per l'escletxa,
i jo m'encete els llavis de tant de cridar-te,
de tant de buscar-te, de tant de negar-me
que ja no anem pel mateix món,
ni compartim la mateixa espera.



6 comentaris:

  1. Anònim13.4.11

    Però la persona sap que és buscada? Sent quan li crides? Com saber que no està a l'espera? És un poema que sura en l'hipotetisme o es refugia en la certesa?

    ResponElimina
  2. Anònim13.4.11

    Un poema preciós, com sempre, que a mi no em crea dubtes: l'altre, malhauradament, ja no està. És igual que crides, perquè no t'escoltarà.
    Tu podràs notar al teu cos aquell trontoll de l'estructura, però a l'altre se li ha escapat pels dits.
    I si, hipotèticament, la persona no sap que és buscada... jo no dubtaria un moment en eixir corrent a estimar-li.

    ResponElimina
  3. Jo crec que en un poema així queda claríssim que la persona que l’ha escrit té tota la capacitat que s'ha de tenir per poder estimar algú i que aquesta persona ho sàpiga. Els versos semblen el darrer espetec després de la lluita, on potser ni l’un ni l’altre s’han sabut sostenir, però on en algun moment hi ha hagut molt d’amor. De vegades les persones criden però no per a que ningú les escolti, criden perquè necessiten desfer-se de tot el que porten a dins abans que rebentin. I a mi, personalment, això d'escriure doncs m'encanta.

    ResponElimina
  4. És un poema que colpeix. Què més fa si hi ha una altra persona o no? El jo poètic no ha de confondre's amb el poeta. Desperta sensacions i això és el que importa; la resta pertany a la persona física que no és literatura. M'agrada el poema perquè em mou, i això, per a mi, és suficient.
    Salut i terra

    ResponElimina
  5. m'hi sento identificada: amb el sentiment d'impotència, amb l'amor descompassat, desafinat, de marc desajustat. perquè sabem del cert que res no serà igual després del tot.

    ResponElimina
  6. Esperar és la finalitat evolutiva, el compàs de silencis,les trepitjades als balls, els gels desfent-se un dissabte-nit mentre algú creu en el miracle de l'oblit. Una espera, que sense condicions, desespera.

    ResponElimina