Iceberg, contra la física

De llavors ençà, tinc el llibre damunt la taula i la mà l'ofega com una carícia per la teua esquena. Tu ets poeta per molt que narres. Això no s'hauria de dir perquè és el més sincer: ets poeta perquè et deixes la vida en els versos, quan mires i quan vius, quan em vius sense mi. No mai ningú m'havia escrit amb tanta bellesa, i no sé si meresc aquesta màgia que no sé com correspondre. Em llegeixes en el silenci, potser perquè saps que les pauses han de pronunciar-se amb més força que la trampa del bolígraf, perquè els buits són la vida que no es pot amagar. Deu ser que em sorprens perquè no esperava que et sorprenguera, però això és només el descobriment de la seducció. Després hi ha la mar. Què seríem fora de les lletres, fora del signe que desapareix amb la neu?

M'he capbussat i he nedat el fred amb la consciència de cada braçada i he insistit fins que no ha hagut manera de trobar-te. He deixat un solc de silenci deshabitat i he covat on no hi havia ningú. Potser la piscina era massa gran i el meu carrer massa estret, però encara sent una remor amb què construeixes una estructura blanca al voltant del buit. Jo persuadisc l'esperança dels icebergs. Contra la física, no em fonc damunt la mar, i reste a un món llunyà que busca consistència perquè els sentiments s'amarren a la barca menuda dels dies. Mentrestant, tu jugues a escoltar-me darrere la porta de la sala, i esperes el senyal de violins que desfacen aquesta muntanya de lego, aquest puzle que se sent incòmode als museus perquè no se sap cap obra d'art. Si observe les sensacions, sóc el pols de l'iceberg, una sorra que s'envola fins a emplenar un altre desert que tu modeles amb figures impossibles. Aquesta meravella de sentir-se retratat en la lletra ferida viu com un amor que no té son. Un dia veuré avions de paper posant somnis sobre un arbre gairebé en extinció. El que vull dir-te és que amb sentir-te a prop, me'n vaig tan lluny.


ice breaking off at Tate Modern



4 comentaris:

  1. escrivim l'amor amb l'esperança de fer-lo més tangible? per sentir el seu tacte a la llengua quan el llegim?

    ResponElimina
  2. Potser ho intentem en va, però no defallim mai, perquè no parem de reescriure'l:

    El pols de l'iceberg, sí, també. Però la intuïció em diu que volia dir la pols del sucre.

    ResponElimina
  3. Podríem acusar les paraules de ser presons per aquells sentiments, per aquelles impressions que intentem fer eternes en grafies que els nadons ben prompte aprenen a escriure. Però els retractem amb intensitats, amb les gradacions i la màgia que contenen, ficant a l'abast de qui tinga de temps d'aturar-se i llançar-se de cap al mar gèlid, el viatge que té com a leitmotiv els sentiments.

    Sovint congelem, potser, però dels icebergs no és veu mai amb totalitat.

    ResponElimina
  4. Esther, benvinguda a aquest mar de fons. Gràcies per aturar-te a contemplar l'iceberg. Tens molt a dir, ara, quan li done la volta.

    ResponElimina