El ball


Al nostre ball, lleva't les sabates
si vols colar-te al fons d'un quadre
i trobar intimitat. Tinc el lloc.

Serà a un oceà on s’esblaimen,
darrere el teu cos, l'horitzó
i un verd trencat d’incertesa.

Si dubtem del tel de la flama,
-del tendur que amaga la brasa-,
encara ens calfarà la veu baixa,

i ens avesarem a un silenci
de tallar penya-segats, cridar,
cridar i saltar a un mar incendi.

El nostre ball sense petjades
se’ns endurà, llavors, a la cadència
d’un altre idioma en alta mar:

tu parant les mans, desfermada,
i jo corprès per la conquesta,
com un enxaneta,

perquè l'enyor d'aquest ball
ja entela el cel amb un so llunyà
que el vertigen es decideix a travessar.


vertigo on the cliff edge. Abyss aka Hell

5 comentaris:

  1. tothom té un racó secret dins del seu quadre preferit. a mi m'agrada amagar-me entre les línies de Mondrian i acaronar els angles rectes.

    molt maco, el poema :)

    ResponElimina
  2. Quines ganes de ballar...

    ResponElimina
  3. Anna: ara t'imagine, càmera en mà entre les línies, fotografiant els mots tan bells que ens deixes llegir cada dia. Gràcies.

    Joanaina: doncs ballem que avui és un bon dia! Benvinguda

    ResponElimina
  4. Anònim10.2.11

    Dona-li candela:
    http://vimeo.com/3977937

    Ni l'aire és vent ni la pedra pes.
    Robert

    ResponElimina
  5. Rob, no podria ser més perfecte. Gràcies.

    Tu també et vas colar en eixe quadre aquell matí d'agost. Feies caure la pluja que no mullava les paraules.

    ResponElimina