L'anou esberlada



Ara em desprendré de l'ombra que et va fer per tant de temps innombrable. Per fi, la pena que ens ha pogut tant arriba al final del cercle. Avui m'asseuré al terrat dels dies sense passat i començaré després de començar, com els matins que volaven amb el iaio. Jo era menut i el seguia on fóra sense saber de què volia fer-me còmplice. Rambla amunt i rambla avall, de l'ombria a l'era, i baix de la figuera, ell no tenia tristesa. També potser que trobara el moment per amagar-la i jo no sabera mai destriar-la de l'ombra. Maldava en ensenyar-me a esclafar una anou a la mà, tot deixant una altra intacta. Ell ho feia ben fàcil, i reia. Jo el seguia, i rèiem perquè no sabia com ho feia. No coneixia la crueltat de la vida, i molt menys imaginava que anys després aprendria aquella metàfora, que em veuria en aquella anou esberlada, que tu coneixeries l'ofici de restar tristament intacta.


Once I got tangled up before Penyagolosa

2 comentaris:

  1. el més important de tot és que només es trenqui la closca, no l'interior. hi ha nous intactes ben amargues per dins :)

    ResponElimina
  2. que cert, Anna. Gràcies per la reflexió. Quedar-se sense corfa ha de servir per aprendre a fer fort l'interior. I potser també per saber mirar obertament a l'exterior, no tancar-se al món i aprendre a triar millor.

    ResponElimina