Estranger

Un fred t'estova fins fer-te tan menut que no trobes ta casa en el món. Aquells dies, per recordar d'on véns, puges muntanyes per fotografiar la terra que mai no ix darrere el cel, t'aboques a ella per abraçar-la, i així creus que la sents. Tanca'm els ulls, orienta'm. Està bé desfer la distància, però t'equivoques, i ara ho reconeixes, si memoritzes les petjades que t'hi han de portar. Després del silenci sota les parpelles, no hi va res si no hi creus, així que baixa al teu clot de boira, et dius, llança't a eixa piscina, i si tornes a eixir, no penses tant, respira més.

Misty Lake


4 comentaris:

  1. ai, qui sóc jo per donar-lo. En breu, em contradiré!

    ResponElimina
  2. ta casa és el món.
    així que tranquil!
    Maite Larrauri defensa als nòmades: a diferència dels qui tenen casa i no es mouen d'ella (que molt sovint pensem que s'arrelen amb profunditat al seu entorn i viuen amb major idem) aquells que volten pel món i gaudeixen de cada lloc un temps limitat però suficient, arrelen diferent, i segons ella millor. La fixació d'aquestes arrels, a mode de planta (arrels secundàries i adventícies amb major capacitat d'absorció) és prou profunda per absorvir nutrients i a més fa xarxa, són pivotants, enllaça cada lloc amb la resta, fent de tot una SOLA CASA.

    gràcies, querol.

    ResponElimina
  3. Hi haurà temps per a tot, per a Castelló també. Però mentrestant, escoltaré totes les veus del vent. Amb tu n'aprenc cada vegada que et veig, i no només perquè sigues un pou de coneixement.
    Gràcies a tu!

    ResponElimina