El piano cremat

La sala t’espera. Una veu demana que t’assegues i que estengues les mans sobre el piano, que toques la peça que més et despulla. Tot i que no hi ha ningú, les cadires ja estan arrenglerades, i això et fa pensar que no estan buides. El piano, les cadires, van viure una mort que ara tu revius en un malson. Retrobes la casa encesa. I a la sala que ens espera, encara hi fumeja una boira en passat. Sents el ressò del silenci embullat en una madeixa que s'escola entre nosaltres, ens travessa amb l’única música que contindrà. Per a tu, és la imatge d’un amor suspesa en l’aire i allargada en l’inconscient. Però ara tot és a punt per al concert pòstum, per a l’últim crim de la nostàlgia. Perquè ara ja és demà.


concert

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada