Al fondo

Encara el veus que suca una galeta
amb la indolència que és xuclat el sol,
i s’empassa la llet que el va fer créixer.

Mentrestant, la pluja a fora anuncia
caragols a cabassos i peus enfangats
perquè tornem a viure des de baix.

El coneixes i saps que en arribar la nit
obre una porta fosca i pren la pluja:
fa més nosa el plor que no sap ploure.

Recordes, el vas mossegar massa fort
i després del joc de la carn et vas trobar
jugant amb el pinyol de la cirera,

però no podies intuir allò de la iaia
quan s’ajupia a la meua edat i em deia
el que fóra un crit de la meua ànima:

'compta,
demà anirem al fondo a per caragols.'

plor

1 comentari:

  1. "fa més nosa el plor que no sap ploure". m'ha agradat, juntament amb la nostàlgia que respira el poema. jo també la subratllo :)

    ResponElimina