Reclús

Duu a sobre una empenta
comparable a un gotim de pluja
que s’enfila pel seu propi cos,
matèria combustible d’un segon.

I rescata de la darrera cambra
el divan de les pors
i un perfum de tempesta
que abalteix els peròs.

Tracta de posar èmfasi
a un aire que escorre tinta
i rubrica debades un altre intent
de donar-li al temps, temps.

El decanta una paret d’espills
de la treva i de l’accent
que conformen les seues respostes,
circulars sense anar més lluny.

Altres dies vindran,
altres possibles ombres
en una explosió més controlada
o millor avinguda.


La nit m'emporta



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada