Atena

Com aquella que albira,
no la porpra redempció del melangiós,
sinó l’última parada del seu pols:

allà on les nostres mans s’esborren
a un riu d’oblit i memòria
i esdevenen pedres de rambla
sobre un muntó d’estrelles cendroses;

i malgrat que no ens enduu el corrent,
som a canvi cossos polits
que estabornim encara la pols,
el cos polit que arruixa l’aire.

El cor si no parla, endevina
que cal albirar els hàlits orfes d’esperança,
no per vetllar-hi, sinó per rebel·lar-s’hi.

allà a dins


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada