Pàgines

Twas lighter – to be Blind –

Emily Dickinson

Recer

Per no deixar-les a la intempèrie, albergo esperances.
FERRAN FERNÁNDEZ

El recer dels que no tenen refugi és

un llençol rebregat en el mar de l'insomni
un camp de mines de futurs rebentats
un desert sota el sol asfixiant de l'abandó.

És un contenidor transitori en els llimbs
un mur de sordesa mundial en construcció
un cos enreixat en el filferro del desesper

i ulls aturats en l'instant d'una explosió
recer de temps que sagna–

i mans perdudes en l'embat de les onades
recer de memòria que s'enfonsa–

ulls i mans urgents a recer de la vida.

Jo voldria escriure amb les seues mans
tot l'aire d'esperança que hi puga cabre
en la paraula intempèrie on sobreviuen;

un vers recer
un poema passaport de benvinguda.




La vila penjant

La boira arriba a Masuleh lenta i llarga com el vol d'una mà sol·lícita. En l'aire que se l'emporta, estén suaument els dits i forja un cos ple de racons i de plecs, un cos sense carrers on aturar-se a somniar. Masuleh, que ara escolta com hi penetra el silenci de la pluja, és una maranya de camins que desapareixen a mesura que hi camines. Rere els passos, els carrers s'enfonsen en el passat i emergeixen teulades entrelligades que pengen d'un fil; teulades carregades de futur on els masulins reparen els malsons de les guerres amb l'art de posar el coneixement amb el cor, i el cor en la paraula. Sobre el llibre obert de les teulades, corregeixen el llenguatge irrespectuós que allunya les cultures i reciten poemes que eixamplen la memòria de les persones lliures. Encara més, quan cau la tarda en la vila penjant, si pares l'orella, pots sentir sobre el terrat les gambades lleugeres dels masulins que transporten, en carretó, els primers aletejos dels somnis. En Masuleh, un viatger immòbil en una teulada és un ocell que veu el trajecte del seu vol.


Masuleh

El nus de la serp

(Notes sobre El Castell de Kafka)

Ella está en el horizonte –dice Fernando Birri–. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.
EDUARDO GALEANO

K., en el seu afany per arribar al castell, estén sobre els seus passos un laberint on les paraules ens empenyen cap a un costat alhora que ens arrosseguen cap a l'altre, i ens abandonen a la intempèrie, desabrigats, amb l'angoixa de qui resta indefens davant d'un poder impenetrable.
Si bé Munch prova de sostindre amb les mans l'horror que el deforma i l'engoleix, Kafka tracta de sacsejar-se del cos una derrota anunciada. S'endinsa en una espiral que creix a mesura que malda per eixir-ne. A l'encalç d'aquesta serp insaciable amb què somniava Silvio, K. –cada colp més menut dins d'ella– es mou sense avançar un pas del centre, amb petjades profundes que no deixen rastre ni arriben enlloc.
Només sota el vent de les paraules es mostra un il·lusori control de les decisions. Penetrem en una maranya inextricable on cada gest és contradit amb una voluntat contrària. Cada pas que apropa K. al castell, projecta la senda d'una altra possibilitat remota, un joc d'espills que multiplica les incògnites i transforma l'anhel de canviar la realitat en desesperació. La lluita de K. per l'esòfag de la serp té al davant la resistència emmudida de la inacció, que ens recorda aquell procés que segueix el seu curs, però que tal vegada no acabe de començar mai.
Existeix, aleshores, el castell o pertany a una il·lusió col·lectiva? Davant les barreres, avui Galeano ens plantejaria travessar les avantsales infinites i foradar les fronteres imprecises però infranquejables perquè, tot i que sabem que els obstacles no s'acaben mai, cal mesurar, com l'agrimensor, l'abast de la nostra força, perquè siga l'estructura interior del poder inabastable qui trontolle.


Spiral. M. C. Escher

Avions

El desig fa volar paraules
que despleguen paracaigudes
a les palpentes, arran de cos.

Versos a cau d'orella.
El cel, despentinat,
se m'enreda al vent dels dits.

Memòria

RECORDAR: Del llatí re-cordis, tornar a passar pel cor.
EDUARDO GALEANO

Nosaltres coneixem el desert
a força de buscar en els miratges i
en el vent que torna de l'exili,
vestigis, traces, indicis
de l'oasi que creix dels nostres llavis.

Sol d'hivern

y que el placer que juntos inventamos
sea otro signo de la libertad.
JULIO CORTÁZAR

Com el sol d'hivern
sobre el gebre del finestral,
vull travessar-te la mirada
i traçar camins amb els rajos
d'aquestes mans que et volen
estimar al vol
per volar més lliures.



Here Comes the Sun. Photo by Elizabeth Root Blackmer

Sent

Contra el poder de la paraula morta
s'arremolina un vent, una veu
amb el cor encés en la boca;

contra la por de viure la paraula,
a les fulles trèmules de les mans
se'm trenca, encara, la tendresa.

Moscatell

Els gestos que deixem gravats
en cada vol que ens emmiralla;

els codis que inventa el llenguatge
de cada mirada que ens descalça i,
en el seu diàleg, ens transforma;

un a un,
desgranem-los. Desgranem-nos
com moscatell que impregna de mistela
les ungles i els dits que el trenquen.


Moscatell. Michel Séguret

Font

Aturem-nos
en aquesta font a beure
del riu que acaba de nàixer

deixem que hi brolle
de les arrels dels peus
la set d'un altre riu

tracem un vol amb les boques
galeries que recorren
sinuosament
les ganes d'amerar-nos
de celebrar-nos
en els ponts dels silencis que ens lliguen

deixem-nos endur
pels corrents invisibles
que les paraules forgen
quan gosen mirar-nos als ulls
i abans no les pronunciem
ens arrosseguen
com aigües subterrànies cap al mar
dels poemes possibles.


Aturem-nos

Tsunami

Els seus ulls són illes

lava d'un volcà apagat
que els turistes trepitgen
com un cos grapejat
al que ja no li queden platges verges
penya-segats ni abismes.

Davant
però en un altre paisatge
el far intermitent del record
persegueix ones que s'allunyen
dins un mar que res no sap
de la barca
dels nostres balancejos.

L'oblit és un parpelleig
d'escuma sobre l'arena
on naufraguen les mirades

un tsunami que les nega.


Parpelleig

Orballo

Nobody, not even the rain, has such small hands
E. E. CUMMINGS

Gota a gota,
escriure una pluja fina i lenta
d'allò que no es deixa dir:
com dits d'aigua lliscant
sobre el piano dels teus dits,
tocar una música que t'impregne
imperceptiblement
i no et mulle.


Rain Room. Barbican

La ciutat nòmada

Las imágenes de la memoria, una vez fijadas por las palabras, se borran –dijo Polo–. Quizás tengo miedo de perder Venecia de una vez por todas si hablo de ella. O quizás, hablando de otras ciudades, la he ido perdiendo poco a poco.

ITALO CALVINO. Las ciudades invisibles

Quan el viatger immòbil s'endinsa en Entropia, els carrers prenen involuntàriament la forma que ell els dóna. Així sembla reconéixer els passatges les fonts les places els ponts com si foren una representació de tots els llocs on pertany. Enfonsa cada peu en una petjada anterior, com si volgués travessar el passat i construir el present sobre la memòria la cicatriu la neu que encara crema als dits. Com si els ponts que basteix en cada viatge caminaren amb ell per deixar de ser en els rius que evoca.
Es desordenen els significats de tots els noms en Entropia, es confonen els seus sons, es capgiren els signes. Els arbres emergeixen de les branques dels versos, de les mans i les boques dels homes i prenen, definitivament, els carrers. La claredat del pensament penetra la boira dels boscos i una veu entrellaça les veus justes les exiliades les silenciades que s'han esvanit en l'aire enrarit d'un altre temps. El tacte de les paraules modela el paisatge dels racons perduts, dels espais morts, de l'instant que desapareix per les escales.
En cada revolt, el revolt es mou i engoleix el viatger immòbil cap al fons d’un passadís interior que el porta a un balcó de la ciutat, des d’on veu com corren els xiquets que una vegada ell va ser. En els seus moviments, endevina la forma de Cassiopea i, a poc a poc, va descobrint totes les constel·lacions d’estrelles que il·luminen els carrers de la nit. Suspés en el firmament, aprén a perdre's i a conéixer el laberint que es projecta cap a dins i cap al cel.
Entropia, la ciutat nòmada, s'enlaira als llocs que ha somniat el viatger immòbil, s’emporta els seus somnis, els seus poemes, els dóna un lloc per viure-hi mentre segueix marxant per un camí que creix dins seu.


The Corridor. Maria Helena Vieira da Silva

Sea Lion

Em submergisc dins la mar
i gire lliure al teu voltant,
gire fins perdre'm
on comença el teu contorn,
fins que em confons
i un lleó marí t'encercla
amb un giravolt.


Sea Lion by Sally Courboules




Gàbies

Una ombra t'encadena les mans
mentre escrius que fuges,
mentre maldes per fugir
entre els barrots
de la teua pròpia gàbia de sentiments
oprimits dins el batec de les paraules.

El poeta és l'ocell que et desperta
del malson d'ales desplomades per en terra.



"En la jaula de sus costillas,
su corazón era un pájaro loco rompiéndose contra los barrotes."
JOSÉ LUIS SAMPEDRO

Noctiluca

Per desprendre'm de mi,
llance pedres al mar,
poemes que llambregen,
que remouen el meu horitzó.
Subratlle pensaments
que em fan canviar de lloc,
versos i ones
que s'enrosquen a les costelles,
que m'aboquen a les roques
de l'interior.
Abans no em desfaig
amb un colp d'escuma,
jo m'encenc sota l'aigua,
brille com la noctiluca.



Sea Sparkle, by Aviva Bing



Ala de colibrí

Com el crit ofegat d'un poema que barboteja,
les teues paraules tampoc no transformen en flors
la pluja de míssils que exclamen sobre els morts.

Però l'eco de la teua veu, poeta,
pot moure una ala de colibrí,
agranar tant silenci a l'altra banda del mur

i ser trinxera.


Mindo


Meandres

En el transcurs del poema,
esdevindre riu sota la neu de la paraula;
aigua clara que alentisca el temps
en els meandres
on t'apropes a acariciar
–a sentir com talla i com crema–
aquest vers per on tomba la vida.



Vall de Galba

Com un rizoma

Covar una tremolor de foc
abans del foc,
créixer desordenadament
dins la boca i les artèries del cos,
com tiges subterrànies d'un somni
i d'una paraula que se'ns fiquen dins
sense acabar de comprendre
què resplendeix en els passatges,
quina veu humiteja aquesta terra
on m'arrele i m'escampe,
on fragmente i lligue
la definició d'aquest amor
com mots encreuats en una esquena,
com un rizoma.



Com un rizoma



Trellats

II

Ones que moren a la platja;
dits salats que passen pàgina.



Presents - Tate Modern


Trellats

I

Tampoc no moren les ones
a l'arena de la platja
quan tornen mots al mar
i l'escuma se't fica per dins.


llei

Tightrope

Volar és poder.

JOSEP PORCAR

Quan et desprens d'allò que estimes
i l'únic trellat és desfermar-te
en descalçar-te a una altra llar.

Quan l'equilibri és escriure un pas,
deixar-te anar en vertical,
caure prop dels versos que et fan caure.

Quan l'abisme és una esquena
que despulles pam a pam,
aquella por que et fa volar.


haikus




Twigs

Out in the open
I tread clumsily upon the mud –
Among the roots of the fallen trees.

Deep inside
I can still flutter the wings
Of a bird tangled up in twigs.



twigs


A Certain Home

per sempre no és pas lluny.
per sempre és ara.
el que és lluny és tornar.

FRANCESC GARRIGA BARATA

for my crew

You built a boat with words of hope
only to spread them down the valley
through rivers and roads.
You drifted into a quaint lake,
made a crew and shared
the foreign words you call
a certain home.
Didn't you sweep away the bridge
that holds that place?
You leave for good again
to learn that part of you will stay
in the magic of the quirky boat
and such a perky crew
that shines at you and keeps afloat.
The picture of a year blurs
as you dabble your hands in water,
but dim or blurred,
will it ever fade away,
you wonder
while you set off to unlearn your journey,
to unfold the bends and turns
as if you first were about to cross
such winding rivers,
such twisting roads.



The time when time did not matter

L'espai possible


Tan a la vora de ser-hi tan a prop,
com si ens topàrem
en un somni que hem de parir,
en despertar-nos,
a la frontera entre dos somnis.

Tan a la vora i esbrinar encara
com de prop som d'encaixar
dins de l'espai possible.

Acurtar la distància com l'infant
que abans de caminar,
aprén a enfilar-se a una cadira
i creu que toca, cada nit,
la lluna en la finestra.


la lluna en la finestra

Imperatius

Com escriure en l'aigua
sense desfer aquesta lletra,
sense esborrar aquest espill.
Com esvarar, lleugerament,
sobre una pell que no reconeixem.
Com transformar,
sense ferir, sense arrapar,
el gest que se'ns escapa de les mans.
Com modelar-lo mentre desapareix.
Com imprimir-lo en una altra pell,
com saber quina pell.

Com moure-ho tot sense tocar gairebé res.


La fràgil immobilitat de l'aigua. Raquel Rull, Sopadall©