Pàgines

Twas lighter – to be Blind –

Emily Dickinson

La vila penjant

La boira arriba a Masuleh lenta i llarga com el vol d'una mà sol·lícita. En l'aire que se l'emporta, estén suaument els dits i forja un cos ple de racons i de plecs, un cos sense carrers on aturar-se a somniar. Masuleh, que ara escolta com hi penetra el silenci de la pluja, és una maranya de camins que desapareixen a mesura que hi camines. Rere els passos, els carrers s'enfonsen en el passat i emergeixen teulades entrelligades que pengen d'un fil; teulades carregades de futur on els masulins reparen els malsons de les guerres amb l'art de posar el coneixement amb el cor, i el cor en la paraula. Sobre el llibre obert de les teulades, corregeixen el llenguatge irrespectuós que allunya les cultures i reciten poemes que eixamplen la memòria de les persones lliures. Encara més, quan cau la tarda en la vila penjant, si pares l'orella, pots sentir sobre el terrat les gambades lleugeres dels masulins que transporten, en carretó, els primers aletejos dels somnis. En Masuleh, un viatger immòbil en una teulada és un ocell que veu el trajecte del seu vol.


Masuleh

El nus de la serp

(Notes sobre El Castell de Kafka)

Ella está en el horizonte –dice Fernando Birri–. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.
EDUARDO GALEANO

K., en el seu afany per arribar al castell, estén sobre els seus passos un laberint on les paraules ens empenyen cap a un costat alhora que ens arrosseguen cap a l'altre, i ens abandonen a la intempèrie, desabrigats, amb l'angoixa de qui resta indefens davant d'un poder impenetrable. Si bé Munch prova de sostindre amb les mans l'horror que el deforma i l'engoleix, Kafka tracta de sacsejar-se del cos una derrota anunciada. S'endinsa en una espiral que creix a mesura que malda per eixir-ne. A l'encalç d'aquesta serp insaciable amb què somniava Silvio, K. –cada colp més menut dins d'ella– es mou sense avançar un pas del centre, amb petjades profundes que no deixen rastre ni arriben enlloc. Només sota el vent de les paraules es mostra un il·lusori control de les decisions. Penetrem en una maranya inextricable on cada gest és contradit amb una voluntat contrària. Cada pas que apropa K. al castell, projecta la senda d'una altra possibilitat remota, un joc d'espills que multiplica les incògnites i transforma l'anhel de canviar la realitat en desesperació. La lluita de K. per l'esòfag de la serp té al davant la resistència emmudida de la inacció, que ens recorda aquell procés que segueix el seu curs, però que tal vegada no acabe de començar mai. Existeix, aleshores, el castell o pertany a una il·lusió col·lectiva? Davant les barreres, avui Galeano ens plantejaria travessar les avantsales infinites i foradar les fronteres imprecises però infranquejables perquè, tot i que sabem que els obstacles no s'acaben mai, cal mesurar, com l'agrimensor, l'abast de la nostra força, perquè siga l'estructura interior del poder inabastable qui trontolle.


Spiral. M. C. Escher

Avions

El desig fa volar paraules
que despleguen paracaigudes
a les palpentes, arran de cos.

Versos a cau d'orella.
El cel, despentinat,
se m'enreda al vent dels dits.