Cossinogues

Els llampecs de les mans del record
em fan cossinogues
a les meues costelles d’arbre d’hivern.


En el lloc on et vaig perdre
encara et busque a les palpentes,
encara toque el teu perfum:

té el tacte de les migdiades
sense roba a la vora del riu
que baixa pel teu ventre.





Amb pròleg d'Anna Garcia Garay

Pots trobar el llibre ací:

www.alupa.es

Petjada

Hi ha d'haver una petjada
que engendre una paraula que ens explique.

Hi ha d'haver en el ventre
una petjada que ens camine.


Miscarriage

Si acoste l'orella al teu ventre,
m'arriba una remor d'ones,
un parpelleig de nit estrellada
i espurnes de sal.
Bressem un batec,
però en el mateix instant,
en la boca d'un caragol marí
ressona l'embat, contra el teu cos,
d'una vida escopida pel mar.


Recer

Per no deixar-les a la intempèrie, albergo esperances.
FERRAN FERNÁNDEZ

El recer dels que no tenen refugi és

un llençol rebregat en el mar de l'insomni
un camp de mines de futurs rebentats
un desert sota el sol asfixiant de l'abandó.

És un contenidor transitori en els llimbs
un mur de sordesa mundial en construcció
un cos enreixat en el filferro del desesper

i ulls aturats en l'instant d'una explosió
recer de temps que sagna–

i mans perdudes en l'embat de les onades
recer de memòria que s'enfonsa–

ulls i mans urgents a recer de la vida.

Jo voldria escriure amb les seues mans
tot l'aire d'esperança que hi puga cabre
en la paraula intempèrie on sobreviuen;

un vers recer
un poema passaport de benvinguda.




La vila penjant

La boira arriba a Masuleh lenta i llarga com el vol d'una mà sol·lícita. En l'aire que se l'emporta, estén suaument els dits i forja un cos ple de racons i de plecs, un cos sense carrers on aturar-se a somniar. Masuleh, que ara escolta com hi penetra el silenci de la pluja, és una maranya de camins que desapareixen a mesura que hi camines. Rere els passos, els carrers s'enfonsen en el passat i emergeixen teulades entrelligades que pengen d'un fil; teulades carregades de futur on els masulins reparen els malsons de les guerres amb l'art de posar el coneixement amb el cor, i el cor en la paraula. Sobre el llibre obert de les teulades, corregeixen el llenguatge irrespectuós que allunya les cultures i reciten poemes que eixamplen la memòria de les persones lliures. Encara més, quan cau la tarda en la vila penjant, si pares l'orella, pots sentir sobre el terrat les gambades lleugeres dels masulins que transporten, en carretó, els primers aletejos dels somnis. En Masuleh, un viatger immòbil en una teulada és un ocell que veu el trajecte del seu vol.


Masuleh

El nus de la serp

(Notes sobre El Castell de Kafka)

Ella está en el horizonte –dice Fernando Birri–. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.
EDUARDO GALEANO

K., en el seu afany per arribar al castell, estén sobre els seus passos un laberint on les paraules ens empenyen cap a un costat alhora que ens arrosseguen cap a l'altre, i ens abandonen a la intempèrie, desabrigats, amb l'angoixa de qui resta indefens davant d'un poder impenetrable.
Si bé Munch prova de sostindre amb les mans l'horror que el deforma i l'engoleix, Kafka tracta de sacsejar-se del cos una derrota anunciada. S'endinsa en una espiral que creix a mesura que malda per eixir-ne. A l'encalç d'aquesta serp insaciable amb què somniava Silvio, K. –cada colp més menut dins d'ella– es mou sense avançar un pas del centre, amb petjades profundes que no deixen rastre ni arriben enlloc.
Només sota el vent de les paraules es mostra un il·lusori control de les decisions. Penetrem en una maranya inextricable on cada gest és contradit amb una voluntat contrària. Cada pas que apropa K. al castell, projecta la senda d'una altra possibilitat remota, un joc d'espills que multiplica les incògnites i transforma l'anhel de canviar la realitat en desesperació. La lluita de K. per l'esòfag de la serp té al davant la resistència emmudida de la inacció, que ens recorda aquell procés que segueix el seu curs, però que tal vegada no acabe de començar mai.
Existeix, aleshores, el castell o pertany a una il·lusió col·lectiva? Davant les barreres, avui Galeano ens plantejaria travessar les avantsales infinites i foradar les fronteres imprecises però infranquejables perquè, tot i que sabem que els obstacles no s'acaben mai, cal mesurar, com l'agrimensor, l'abast de la nostra força, perquè siga l'estructura interior del poder inabastable qui trontolle.


Spiral. M. C. Escher

Avions

El desig fa volar paraules
que despleguen paracaigudes
a les palpentes, arran de cos.

Versos a cau d'orella.
El cel, despentinat,
se m'enreda al vent dels dits.

Memòria

RECORDAR: Del llatí re-cordis, tornar a passar pel cor.
EDUARDO GALEANO

Nosaltres coneixem el desert
a força de buscar, en els miratges i
en el vent que torna de l'exili,
vestigis, traces, indicis
de l'oasi que creix dels nostres llavis.

Sol d'hivern

y que el placer que juntos inventamos
sea otro signo de la libertad.
JULIO CORTÁZAR

Com el sol d'hivern
sobre el gebre del finestral,
vull travessar-te la mirada
i traçar camins amb els rajos
d'aquestes mans que et volen
estimar al vol
per volar més lliures.



Here Comes the Sun. Photo by Elizabeth Root Blackmer

Sent

Contra el poder de la paraula morta
s'arremolina un vent, una veu
amb el cor encés en la boca;

contra la por de viure la paraula,
a les fulles trèmules de les mans
se'm trenca, encara, la tendresa.

Moscatell

Els gestos que deixem gravats
en cada vol que ens emmiralla;

els codis que inventa el llenguatge
de cada mirada que ens descalça i,
en el seu diàleg, ens transforma;

un a un,
desgranem-los. Desgranem-nos
com moscatell que impregna de mistela
les ungles i els dits que el trenquen.


Moscatell. Michel Séguret